Celebracions, avisos de tempesta, fórmules, receptes, rumors i danses campestres recol·lectades per Alicia Bay Laurel. Així es defineix Vivint a la Terra, un llibre dissenyat sense índexs, sense capítols, sense regles ni estructures, un llibre que es va construir sobre l’aprenentatge del dia a dia a la comuna Wheeler Ranch de Califòrnia a finals dels seixanta.
Recomanem aquesta entrevista de Jordi Esteva, bon amic de Juan Goytisolo, per recordar la importància d’aquest extraordinari escriptor que ens llegeix una obra imperible. A més en l’especial podreu rellegir el debat: Buit de valors. Crisi d’Occident, en el qual van participar a més de Juan Goytisolo, un altre gran pensador, també mort, Eugenio Trias.
Més que paraules hi va haver aquest cap de setmana a l’Escorxador Madrid, en la segona edició del festival POETAS 2017, hereu 2.0 del festival poètic creat el 2004 a Madrid “Poetas por km²”, per l’entorn incombustible que envolta la llibreria “Arrebato” situada al gentrificat –però també incombustible- barri de Malasaña.
«Per evitar que guanyin els que em donen por, porto tota la vida votant partits que em fan fàstic. Aquesta vegada no ho penso fer». No ho dic jo, ho dic l’altre dia algú per Twitter. Un noi que mai coneixeré. Algú posseït per La força sense nom. Fa set anys, el 13 de març de 2004, vaig anar a la seu del PP per manifestar-me contra la guerra de l’Iraq…
Cortines vermelles, camisa taronja psicodèlica, llums ataronjades… ambient càlid al Circ Price de Madrid per rebre Caetano Veloso, un incombustible de les músiques del món -abans que s’anomenessin “Músiques del món”- que resisteix a l’imperi dels reguetons, gossos i traps.
L’exposició “Ajoblanco Libertario 1977” es realitza després de dotze anys de converses i negatives de totes les autoritats, comissaris i directors de centres culturals i museus de Barcelona.
Ajoblanco núm. 94, 03.1997
Va néixer al costat de la Ria i acaba d’arribar de la frontera. Té tanta capacitat per realitzar els seus emprenyaments com el diable i la mirada afilada d’un jesuïta de Deusto. Àlex de l’Església aflora perversions amb el poder de la seva imaginació. Intel·ligent, got i implacable, conjura les arts del vici més fantàstic del segle XX: el cinema.
Transició, democràcia, el relat oficial dels 70 parla d’un món trist i avorrit, un món molt diferent del que apareix imprès a les pàgines d’Ajoblanco. Com era aquest altre món de paper escrit en els subterfugis d’aquella època?, de què estava feta aquesta altra realitat paral·lela?
David Cay Johnston, que ha seguit Trump més de prop que qualsevol altre periodista, ens dona una mirada més profunda sobre l’home que ja és president.
Assumeixo que a la presentació del primer Ajoblanco, suposant que n’hi hagués, no aniria gaire gent amb la seva mare. Un, que va néixer alguna cosa després del 1974, té la sensació que la gran ruptura d’aquells anys va ser sobretot generacional i que, en aquella Transició fins fa molt poc glorificada, si alguna cosa es va fer de veritat va ser matar el pare.
Als anys 90 John Berger va ser un dels nostres col·laboradors més volguts.
Ara, que ja no està amb nosaltres, us oferim un recull dels seus escrits publicats a Ajoblanco entre 1992 i 1993.
La revista que va ser far de la contestació per a diverses generacions entre 1974 i 1999 torna amb nous formats, noves idees i la mateixa passió per la cultura.
El 1999 va aparèixer l’últim número, el 125.
El 2004 va treure un número especial.
I el 2007 Pepe Ribas va publicar ‘Los 70 a destajo’ ( RBA), crònica de la contracultura.
El dissabte 17 obre l’Espai Ajoblanco, amb una exposició de la seva etapa històrica.
Amb el suport de
