De què estava feta aquesta altra realitat paral·lela?
Les d’Enmig ens reunim l’altre dia amb els de l’Ajo i amb un munt de gent més per eixir junts a aquest altre món i veure si, en fer-ho, aconseguim comprendre un poquet millor el nostre d’ara.
Això és el que vam veure.
El primer del qual ens vam perdre en putejar col·lectivament les pàgines del passat va ser que, per a ells, l’acció política no consistia tant en la presa del poder mitjançant un partit polític com en la producció d’uns nous valors. ¿Valors?, quins valors? Doncs valors com la comunitat, per exemple, o com el de la cooperació, o el de la unió. Valors que no els entenien en un sentit moral sinó en un sentit més aviat Nietczcheano: la vida, i res més que la vida, era la que disposava de prou potestat per a discernir l’important de què no ho era, i ho feia a cada pas, en un milió de decisions quotidianes. “Sense produir nous valors”, deien llavors, “la revolució està destinada a reproduir el vell món una vegada i una altra; per sempre mai”.
Una altra cosa que observem en llegir la revista junts és que moltes de les pàgines de l’Ajo al·ludien a la repressió. La repressió aguaitava llavors arreu: a la família, a l’escola, a l’hospital, a la caserna, a la fàbrica… I la resposta davant tanta repressió era l’aventura. Escapar de la trama repressiva es feia llançant-se a viure una vida plena d’aventura. D’aventura i de cos, és clar. Nietzche una altra vegada: “El gran és al cos, a la vida”. Per als Ajistes el cos no era un subjecte, ni un objecte, era una cosa molt més rica que tot això, més complex i més desconegut també. Per aquests mateixos anys, Octavio Paz distingia entre “signes de cos” i “signes de no-cos”, el materialisme marxista estava, segons ell, carregat de signes de no-cos.” No n’hi ha prou amb parlar de la matèria per parlar del cos”, deia. En aquest sentit, els primers Ajos eren més pauistes que el Pau.
Més coses: la revolució. La revolució de l’Ajo era una espècie de contagi. Una cosa que no passava ni per la conscienciació, ni pel discurs. Contagi, contagi i afecte. Per a ells, la manera d’entendre el món era implicant-s’hi, no n’hi havia cap altra: per parlar d’alguna cosa havies d’haver-ho viscut. I per a nosaltres?, com és la manera que tenim nosaltres d’entendre el món? Aquí va començar la nostra rèplica. Hem de reconèixer que ens va costar una mica afrontar aquesta segona part de la trobada sense caure en la derrota, ni en el “qualsevol temps passat va ser millor”. Crec que al final ho vam fer en part.
Per començar, diem que tot i que a vegades el nostre temps pot ser molt, però que molt repressiu, no és la repressió la seva característica principal.
És una cosa molt pitjor.
Si el poder repressiu dels 70 feia a les persones obedients, el nostre ens fa dependents.
“Més que imposar”–diem– “ens sedueix i ens deixa atrapats en ell; atrapats i endeutats”.
Per això molta gent es creu lliure avui, perquè es mira al mirall del passat repressiu i veu que els temps han canviat sense comprendre bé com ho han fet.
Per norma general, els que més lliures es creuen avui solen ser els que més sotmesos estan.
Quan va sortir a relluir el cos en la nostra conversa, tampoc va ser fàcil plantar-li cara.
Seguint amb l’esquema d’Octavio Paz, defensem que avui, tot i estar envoltats més que mai de signes de cos arreu, el cos està completament absent.
Mai s’ha representat el cos tant com ara, avui el cos ho ocupa tot: els nostres pensaments, les nostres converses, les nostres pantalles… I, tanmateix, està absent.
És com si es tractés d’un cos que no arriba mai fer-se cos, un cos que no cobra cos.
Un cos que com més es mostra, més s’amaga.
L’expansió total del capital va ser un altre dels assumptes que tractem en aquesta segona part.
Canvi fonamental esdevingut en les nostres societats des dels temps del primer Ajo fins avui.
“El capital ho ha anat ocupant tot; tot ha anat adquirint forma d’empresa: els governs, les institucions, els individus…”
Definitivament, la recerca de beneficis és el motor de tot comportament contemporani, la màquina que posa en marxa les nostres vides.
“Avui no queda res que no s’intenti rendibilitzar, des de l’hospitalitat fins a l’intercanvi de sabers o la solidaritat. Fins i tot nosaltres mateixos ens veiem molt sovint com a marques comercials”.
I un cop dit això ens vam posar tots tristos.
I així ens hauríem quedat si no fos perquè just en aquell precís moment ens acordem del 15M i de tot el que ens va ensenyar.
El 15M, aquesta força sense nom que ens va arrencar de la soledat fent-nos sentir que el que fèiem participava d’una cosa comuna.
“Una força que si pot formar-se en qualsevol lloc”, diem, “pot tornar a fer-ho en qualsevol moment”, i sobre tants plans que res ni ningú podrà mai arribar a totalitzar-los.
El 15M ens va ensenyar que en cada detall de l’existència està continguda la forma de vida al complet i això obre ni més ni menys la possibilitat de la revolució una altra vegada.
Aquesta idea ens va col·locar a tots els assistents en una mateixa freqüència espaciotemporal, de sobte tots nosaltres, els de l’Ajo, els d’Enmig, tots els de la sala coincidim en un mateix pla, i aquí ens quedem, amb un somriure pintat a la cara i una mateixa idea saltant en tots els nostres caps: REVOLTEM.
