«Per evitar que guanyin els que em fan por, porto tota la vida votant partits que em donen repugnància. Aquesta vegada no ho penso fer». No ho dic jo, ho dic l’altre dia algú per Twitter. Un noi que mai coneixeré. Algú posseït per La força sense nom.
Fa set anys, el 13 de març de 2004, vaig anar a la seu del PP per manifestar-me contra la guerra de l’Iraq i les seves conseqüències, l’atemptat de Madrid entre d’altres. Ningú havia organitzat aquella manifestació, vaig rebre la crida per sms i per correu electrònic, i tampoc coneixeré mai els qui me’l van enviar.
Aquella va ser la primera ocasió en què sentí el poder de La força sense nom. Mai havia estat convocat per una cosa així. Fins aleshores, si acudia a un esdeveniment qualsevol, una manifestació, un concert, una festa, era perquè algú s’havia pres la molèstia de preparar-lo, i després m’ho oferia. Res a veure amb el que va passar el 13-M. Aquell dia, ningú va preparar res. Els milers de persones que sortim al carrer, ho vam fer sense saber a on érem. Responem a una crida que sorgia del no-res o, més ben dit, que sorgia del descontentament general, que és semblant al no-res, però no és el mateix. El 13-M va néixer sense nom ni cognom; sense marca, ni signes distintius; sense organització. Per a mi, tot el que va rodejar aquell esdeveniment, va significar una gran novetat, com quan proves una droga desconeguda. És cert que ho havia pensat alguna vegada, que les noves tecnologies estaven produint una altra comunicació, i que aviat sorgirien comportaments socials inesperats. Però no va ser fins aquell dia quan el vaig experimentar per primera vegada.
Ningú sabia quin nom posar-li a això: ¿Multitud intel·ligent?, ¿Anonimat connectat? El que sabíem és que havíem estat testimonis d’una força desconeguda; una força que apareixia per sorpresa, posava tot potes amunt i, tot seguit, desapareixia com havia arribat. Una força sense nom a la qual jo anomeno La força sense nom.
Ningú s’esperava una cosa així i, molt menys, el dia de reflexió, quan amb prou feines faltaven unes hores per anar a votar. Si m’ho arriben a dir abans, no m’ho hagués cregut, ¿que milers de persones desobeeixen la llei, i s’han de manifestar contra el govern durant la jornada de reflexió? Mentida, això no pot ser. I, tanmateix, va ser.
La meva primera experiència amb La Força sense nom va canviar per complet la meva manera d’entendre la política.
Va passar un temps fins que la vaig sentir; va ser pel de Vdehabitament. De nou un mail desconegut saltant de bústies en bústies, al llarg i ample d’internet. En aquesta ocasió la crida reclamava la fi de l’especulació immobiliària i el dret a un habitatge digne. De nou una veu anònima expressant un malestar. Una altra vegada. La força sense nom -una mica menys desconeguda ja- disposada a alterar la nostra vida quotidiana. La diferència amb el 13-M va ser que, en aquesta ocasió, La força sense nom no va desaparèixer tan de pressa, i es va instal·lar en les nostres vides una temporada. Pel que fa a la resta, tot igual: ningú ni res la podia representar, res tret d’aquella frase que, ràpidament, es va convertir en el seu crit de guerra: «No vas tenir una casa en la puta vida» Una frase que, com tot el que es desprèn de La força sense nom, trencava amb el sentit comú del qual fins aleshores s’entenia com a política: no oferia cap esperança («yes, we can»), ni cap futur («per un matí sense pobresa») i, això no obstant, va prendre en l’imaginari col·lectiu com pren la gasolina en el foc.
Aquesta segona experiència amb La força sense nom em va fer adonar que no hi havia tornada enrere. Que la política, tal com l’havíem entès fins aleshores, s’havia quedat obsoleta. Que ja res del d’abans ens servia ara; i que, a partir d’aquest moment, totes les protestes socials anaven a ser així: anònimes i sense representació.
I, efectivament, així ha estat.
En aquests anys hem vist aparèixer La força sense nom en moltes ocasions i en molts llocs diferents: Egipte, Tunísia, Líbia… L’última vegada que ha assolat el cap, ho ha fet de nou aquí, a Espanya. Fa a penes unes hores. L’hem anomenat #spanishrevolution i d’un munt de maneres més, per què. La força sense nom, en realitat, no té nom, ni falta que li fa. En aquesta ocasió la crida ha arribat per les nostres xarxes socials, les mateixes que fem servir cada dia per xerrar amb un amic o per treballar. Com ja ve sent costum, La força sense nom ha fet el que li ha donat la gana: ha ocupat places i carrers, s’ha tornat a saltar la llei. Una vegada més ha esquivat les trampes de la representació política i ha tornat a demostrar que res ni ningú la representa. De fet, aquest ha estat el seu crit de guerra aquesta vegada: «No ens representen».
Han passat set anys des del seu naixement i La força sense nom no fa més que créixer i créixer. És encara molt jove, fa poc que anà i encara li costa mantenir-se en peu. Seguim sense saber a on es dirigeix, ni què serà de la seva vida. Va néixer en un món que no li comprèn, i ho sap. Alguns diuen que s’assembla a la democràcia, perquè de vegades vota i es manifesta. Jo, la veritat, no li trobo semblant ni a la mare (la democràcia), ni al pare (la política); de fet, l’altre dia a l’acampada li comentava a un amic que la política és a La força sense nom el mateix que l’anell als personatges del Senyor dels Anells: una atracció irresistible que, com més sucumbeix a ella, més i més es debilita.
– Creus que algun dia. La força sense nom aconseguirà fondre la política en el foc viu del social, com fan amb l’anell a la pel·lícula? -Va preguntar el meu amic.
-Què sé jo, oncle! Això només ho sap. La força sense nom.
