L’exposició “Ajoblanco Libertario 1977” es realitza després de dotze anys de converses i negatives de totes les autoritats, comissaris i directors de centres culturals i museus de Barcelona.
Els qui tenen el poder no volen que es recordi que en el 77-78 hi va haver una alternativa de Ruptura, diferent de la Reforma del franquisme que finalment va acabar imposant-se.
Informar d’aquesta alternativa és criticar tot el relat hegemònic de la Transició imposat per les forces que van pactar la Reforma.
En aquest reportatge comprendràs el que la revista Ajoblanco va representar el 1977 i la seva plena vigència en l’actualitat.
Si visc la Transició, ja coneixeu la revista Ajoblanco.
En aquesta època, Ajoblanco va aglutinar al seu voltant diversos col·lectius i milers de joves llibertaris, crítics amb el franquisme i la Transició: antimilitaristes, feministes radicals, grups d’alliberament homosexual, ateneus llibertaris, ecologistes, naturistes, antiparlamentaris defensors de l’acció directa, estudiants i professors per un aprenentatge llibertari, etcètera.
A l’exposició “Ajoblanco Libertario 1977” trobaràs una selecció d’alguns dels articles d’aquell període i reviuràs les seves vivències.
Si no visc la Transició, amb molt més motiu has de veure l’exposició “Ajoblanco Libertario 1977”.
Coneixeràs que aquell any hi va haver una alternativa de canvi profund de la societat que defensava la Ruptura davant la Reforma del franquisme.
Una alternativa posteriorment silenciada per la imposició del relat únic dels qui van pactar la Transició: d’una banda, els dirigents tardofranquistes, que només volien mantenir els seus privilegis; de l’altra, els partits d’esquerra PSOE i Partit Comunista, que l’únic que volien era ser legalitzats i acceptats pels dirigents tardofranquistes.
Uns i altres van rebutjar la Ruptura amb el franquisme utilitzant el control que tenien dels mitjans de comunicació.
Com que això no va ser suficient, des del Ministeri de l’Interior es va dissenyar l’atemptat del cas Scala, en el qual van morir quatre treballadors.
Per a això es va utilitzar el confident policial Joaquín Gambín, com ell mateix va reconèixer anys més tard, sent condemnat per l’Audiència de Barcelona a 7 anys de presó, 9 menys dels que havia demanat el fiscal.
No obstant això, el ministre de l’interior Rodolfo Martín Villa, l’endemà mateix de l’atemptat ho va atribuir als anarquistes, va detenir més de 70 persones i va criminalitzar tots els dissidents crítics amb la Transició qualificant-los de terroristes.
Tots els mitjans de comunicació van repetir matxos una vegada i una altra aquesta mentida, per posar fi al gran suport social que tenia la Ruptura amb el franquisme.
40 anys després, res ha canviat.
Els hereus del franquisme continuen mantenint els seus privilegis i els partits d’esquerra continuen apuntalant el sistema.
Ara, quan el 2017 és evident la crisi del sistema heretat de la Transició, informar que va existir i que hi ha una alternativa diferent, continua tenint més vigència que mai.
No vivim una època de canvis, sinó un canvi d’època.
És el moment d’impulsar la Ruptura del fracassat sistema de la Transició.
París va ser el 68 i Barcelona el 77, un any d’extraordinària agitació social, cultural i política després de 39 anys de franquisme.
Les noves generacions volien trencar amb els postulats jeràrquics i autoritaris dels seus germans grans i optar per una transformació real de la vida quotidiana.
Una part important dels lectors d’Ajoblanco va impulsar el moviment llibertari i va desatendre una àmplia xarxa social composta per infinitat de col·lectius, ateneus i alternatives viables: l’autogestió en els mitjans de producció, les energies toves, l’urbanisme humanista, l’aprenentatge llibertari, l’amnistia total, el sexe lliure, el feminisme, l’alliberament homosexual, la lluita a favor de l’avortament, la supressió del servei militar, els municipis lliures, els ateneus llibertaris i la democràcia directa.
Barcelona va ser la capital d’aquest ampli moviment emancipador que va concitar una participació massiva.
El míting de la CNT, celebrat el 2 de juliol a Montjuïc, va ser el més gran de la transició.
Tres setmanes després, es van celebrar les Jornades Llibertàries Internacionals, que van reunir mig milió de persones.
I, al setembre, la vaga de benzineres va paralitzar la ciutat.
Quaranta anys després, en un context de crisi de l’ordre polític que va sorgir de la Transició, els mateixos creadors d’Ajoblanco revisen la implicació de la revista en els moviments socials de l’època, la vigència de la qual roman més viva que mai.
EL CONSELL DE MINISTRES VA SEGRESTAR AJOBLANCO, VA SUSPENDRE LA SEVA EDICIÓ QUATRE MESOS I EL VA MULTAR AMB 250.000 PESSETES.
La revista Ajoblanco va donar veu a les propostes culturals reprimides pel nacionalcatolicisme franquista.
D’octubre del 74 a juny del 75 va tenir una etapa pop/underground, seguidora de la contracultura nord-americana, d’Antonin Artaud, de Dadà i dels surrealistes, inspirant-se en l’art pobre, l’art conceptual, els undergrounds pioners i el rock progressiu.
Del setembre del 75 al novembre del 76 va tenir una etapa freaks, tractant poesia experimental, comunes, activisme ecologista, antipsiquiatria, expressions crítiques de cinema a Súper-8, etcètera.
¡FOLLAD, FOLLAD, QUE EL MÓN S’ACABA!
Al març del 76 Ajoblanco va publicar un dossier sobre les Falles de València.
Amb clares referències sexuals, aquest dossier reivindicava els orígens pagans i dionisíacs de la festa popular i la imatge de la fallera com la feminitat que cada primavera ha de ser desvirgada, un símbol de la deessa Deméter.
També es va publicar un article sobre “La fallera mecànica”, la pel·lícula de Lluís Fernández en la qual un travesti és triat fallera major.
Aquesta imatge, totalment allunyada del to kitsch i del de ”fallera florer”, va generar una gegantina polèmica, amb multitud de cartes de grups de dreta i ultradreta, queixes del sector més nacionalista de l’època, amenaces de bomba, autobusos noliejats per anar a donar “una pallissa”, denúncies al Tribunal d’Ordre Públic i, finalment, un acord del Consell de Ministres pel qual es va segrestar la revista que estava a la venda, es va suspendre quatre mesos la seva edició i se li va imposar una multa de 250.000 pessetes.
Tota aquesta publicitat gratuïta va fer que Ajoblanco passés de vendre 10.000 exemplars del nombre de les Falles, a vendre’n 120.000 en menys d’un any.
ACRACIA, MOVIMENT LLIBERTARI, CULTURA, RUPTURA, VIDA QUOTIDIANA
Després de la suspensió, Ajoblanco va tornar a publicar-se el desembre del 76.
En aquesta nova etapa, Ajoblanco va deixar de ser freaks i va passar a ser llibertari.
Al voltant d’ell es van agrupar diversos col·lectius i milers de joves llibertaris, crítics amb el franquisme i amb la Transició: antimilitaristes, feministes radicals, grups d’alliberament homosexual, ateneus llibertaris, ecologistes, naturistes, antiparlamentaris defensors de l’acció directa, estudiants i professors per un aprenentatge llibertari, etc.
En el primer número després de la suspensió, em van fer una entrevista sobre Aprenentatge Llibertari i em van proposar coordinar un dossier sobre aquest tema, dossier publicat el febrer del 77.
A partir d’aquell moment em vaig incorporar a l’equip de redacció de la revista.
Aleshores jo era Secretari de Formació i Premsa de la CNT de Catalunya, una organització de lluita anarco-sindicalista que el gener del 77 comptava amb alguns cents d’afiliats i que l’agost d’aquell mateix any va passar a tenir-ne més de 100.000.
Publicar a Ajoblanco em va permetre expressar les meves opinions personals sobre tota mena de temes, sense involucrar-hi ni l’anarco-sindicalisme, ni la CNT.
Al pati d’entrada de l’exposició es mostren cinc grans panells amb les idees clau de l’AJOBLANCO LIBERTARIO de 1977:
ACRÀCIA
Acràcia significa “negació del poder” i s’aplica a totes les relacions humanes: relacions entre sexes, relacions educatives, relacions al barri o municipi, relacions de lluita sindical, relacions amb l’entorn natural, etcètera.
És un concepte més ampli que el d’Anarquia, més vinculat aquest últim a les lluites dels treballadors i sobre el model organitzatiu dels quals van discrepar obertament anarquistes i marxistes a la Primera Internacional.
Tots els àcrates són políticament anarquistes, però no tots els anarquistes són o han estat àcrates: hi ha hagut obrers anarquistes sexistes, homòfobs, dictadors amb la seva família, etc.
MOVIMENT LLIBERTARI
El camí per avançar en l’Acràcia consisteix a impulsar un moviment social en el qual conflueixin persones i col·lectius transformadors, que mantinguin en tot moment la seva autonomia i la seva pròpia identitat.
Seria absurd pretendre impulsar l’Acràcia organitzant-se segons el model tradicional, uniformitzador, centralista basat en òrgans de poder, més o menys democràtics; és a dir, seguint el model organitzatiu que es pretén combatre.
D’altra banda, el “Moviment Llibertari” d’Europa és als antípodes del “Partit Llibertari” dels Estats Units, de clara orientació de liberal-conservadora.
CULTURA
La cultura oficial vigent fins al 1977 era la imposada (o permesa) pel nacionalcatolicisme franquista.
Pel·lícules, obres de teatre, cançons, festes populars, llibres, diaris, revistes, còmics, etcètera, havien de superar el filtre de la censura franquista.
En la seva primera fase, Ajoblanco va potenciar la contracultura davant les manifestacions culturals del franquisme.
El 1977, va passar a ser més propositiu, difonent les noves creacions que anaven sent tolerades amb la incipient democratització.
RUPTURA
Davant la Reforma que va acabar imposant-se, Ajoblanco va plantejar la Ruptura amb el sistema franquista.
La preocupació fonamental dels partits d’esquerres, PSOE i Partit Comunista, no va ser la transformació profunda de la societat, sinó ser legalitzats i acceptats com a partit pels dirigents tardofranquistes.
Per aconseguir-ho van pactar la Reforma del franquisme amb els qui havien estat governant durant els quaranta anys de dictadura, que l’únic que volien era mantenir a tot preu els seus privilegis.
VIDA QUOTIDIANA
Seguint les petjades del “Canviar la Vida”, de Maig del 68 a França, Ajoblanco va difondre les alternatives de transformació de la vida quotidiana i les actuacions individuals i col·lectives que pretenien donar respostes als problemes i preocupacions habituals del dia a dia de la gent.
A la sala interior, s’exposen 15 grans panells amb les principals seccions de la revista: política, presos, feminisme, sexualitat, antipsiquiatria, ecologia, naturisme, educació, minipimer, cultures, comunes, viatges, drogues, ràdios lliures i la claveguera.
Cada panell té un color de fons diferent.
A la part superior hi ha el títol del tema seguit d’una presentació general.
Després li segueix la reproducció en blanc i negre d’uns 6-7 articles de la revista.
A la part inferior, amb el mateix color temàtic de fons, es reprodueix algun article que es vol destacar.
Penjades del sostre hi ha les revistes originals de 1977, perquè qui vulgui llegir-les.
Les revistes també es mostren obertes dins d’una taula envidrada, mostrant alguns articles de més rellevància.
A la part central posterior hi ha el text de presentació de l’exposició.
Aquest text és el de la descripció de la segona fotografia, titulada “PARÍS 68 – BARCELONA 77”.
Aquest reportatge també està publicat com a àlbum fotogràfic al Facebook de Cròniques Rebels.
Publicat a:
