Cortines vermelles, camisa taronja psicodèlica, llums ataronjades… ambient càlid al Circ Price de Madrid per rebre Caetano Veloso, un incombustible de les músiques del món -abans que s’anomenessin “Músiques del món”- que resisteix a l’imperi dels reguetons, gossos i traps.
Confiat, canxer, amb la tranquil·litat i seguretat que donen els 74 anys, sap que el temps passa.
Per això, sàviament comparteix escenari amb altres grans; en aquesta oportunitat, la cantant Teresa Cristina i el virtuós guitarrista Carlinhos “Sete Cordas” Moraes dos Santos.
El mateix Veloso rep el seu públic a cappella, en jaqueta de pana, camisa pop art i amb el mateix físic sovint, al somriure ample i els ulls murris que el caracteritzen, i, anuncia que la primera part del xou serà de Teresa Cristina, aquest diamant en brut descobert fa alguns anys pel cantant brasiler.
I la sorpresa és doble.
Teresa Cristina no interpreta purament el paper de telonera. Abillada amb un vestuari gitanesc, comptant anècdotes i amb un punt de reivindicació feminista –una cosa gairebé anecdòtica en les tràgiques lletres de boixes, xous o sambes-, és per a molts la millor intèrpret del repertori de Cartola (Angenor d’Oliveira), un dels principals compositors de la música popular brasilera.
Teresa canta i encanta.
I tot i que les versions de Cartola compten amb registres anteriors en les veus reconegudes de Ney Matogrosso o Beth Carvalho, la interpretació de Teresa Cristina es guanya un lloc sobresortint al podi brasiler, una cosa que es confirma amb els aplaudiments, rialles i cors del públic, a qui la cantant es fica a la butxaca la primera mitja hora de l’espectacle.
El centre del xou continua sent Caetano.
Ell i la seva guitarra.
Obre amb un Luz do sol que tots tararen en el seu millor portuñol, mòbils -otrora mecheros- en mà.
Arrenca fràgil, es posa les ulleres per tocar la guitarra i se les treu quan canta, atiat de coqueteig bahià en què rau, per a alguns, el secret de la seva eterna joventut.
Però l’eterna joventut de Caetano no està en la seva vestimenta.
Ni tan sols en el seu físic.
És a les cançons, que traspassen la frontera dels amors impossibles, els possibles però mai segurs o en els impossibles insegurs. Ara, amb l’edat, es pot donar el luxe de cantar les cançons que vol, no les que li imposa el públic.
Chega de saudade li grinyolen des d’una cantonada.
No!, diu enèrgic Caetano. “Ara vaig cantar dues cançons que per a mi són les més representatives del Tropicalisme (moviment del qual ell, Gal Costa, Gilberto Gil, María Bethania i el grup Os Mutantes són fundadors) però que són molt poc conegudes pel públic”.
Dius per dins, “a mi no em va a pillar, em sé tots els àlbums d’aquest moviment” I ¡zas!, ho fa, perquè et sorprèn amb una de les cançons del disc Tropicàlia Ou Panis et Circensis (1968), que parla de manifestacions post-Maig del 68 i els seus efectes a Llatinoamèrica, paradoxalment sumida en dictadures militars.
Una cosa que Veloso coneix molt bé, perquè al règim del militar brasiler de Castelo Branco no li simpatitzaven ni les cançons ni les idees del Tropicalisme i van significar l’exili del cantant a Londres des del 1969 fins al 1972. “Aquestes lletres estan plenes de por i entusiasme”, diu còmplice Caetano Veloso, mentre rasca amb acords inconfusibles les primeres de fa gairebé 50 anys.
Continua sent un revolucionari Caetano Veloso?
Seguiria així Camarón de la Isla si visqués avui?
No ho sabem, ni sabem si seguirà així per altres 10 o 20 anys més.
El que sabem és que la seva revolució és pausada.
Res de sobresalts.
Tret de gires puntuals, Caetano passa tot l’estiu austral en una casa de Salvador de Badia i la resta de l’any viu a Rio perquè els seus fills hi treballen.
Parella ja no en té.
“Va sobreviure” a dos matrimonis (de 18 anys cadascun) i avui, confia, està sol.
Una cosa impossible de creure quan amb tanta passió i entrega canta un Cucurrucucú colom que continua posant els pèls com escarpies, tot i que talla una mica la libido saber que la cançó interpretada per Caetano és a la play list de Barack Obama.
Fotos: Miguel Ángel González
