Assumeixo que a la presentació del primer Ajoblanco, suposant que n’hi hagués, no aniria gaire gent amb la seva mare.
Un, que va néixer alguna cosa després del 1974, té la sensació que la gran ruptura d’aquells anys va ser sobretot generacional i que, en aquella Transició fins fa molt poc glorificada, si alguna cosa es va fer de veritat va ser matar el pare. Les butaques ministerials, les càtedres universitàries, les cadires de les redaccions de la premsa seriosa, fartites de culs carpetovetònics, de sobte s’omplien de culs no revolucionaris però sí més joves. Per a quan va començar aquest recanvi oficial a Espanya, Ajoblanco ja feia temps que tenia el pare enterrat. Parricides pioners que lluny del quítate tu, pair-me jo, pretenien, ells sí, soscavar la cultura perquè d’aquella tomba florís alguna cosa realment nova. No sé, un cocoter, per exemple.
A la posada de llarg del tercer Ajoblanco, fa un mes i pic, jo soc amb la meva mare, que segueix viva i insepulta. I tot i que no és una cosa habitual entre nosaltres, en realitat va ser la cosa més normal del món, perquè si vaig conèixer la revista va ser única i exclusivament gràcies a ella, quan als noranta jo era un riure i tirada per casa hi havia una revista amb un tipus calb a la portada que em mirava amb mala llet i que al final va resultar ser Vázquez Montalbán. Coses de la socialització primària.
En realitat, aquesta presentació de desembre estava plena d’aquells parricides primigenis temorosos avui que els joves que hi abocaven, amb edat fins i tot de ser els seus nets i, per tant, molt més vigorosos, decidissin de sobte trencar una ampolla de cervesa buida i figuerenca a la jugular en nom de la nova cultura.
Afortunadament per a ells, Pepe Ribas, Fernando Mir, Toni Puig i la meva mare, el parricidi no s’imposa avui amb la peremptòria necessitat d’antany. Vist que als setanta va ser útil només fins a cert punt avui s’imposen més aviat un altre tipus de cidis per als quals tots els allà presents, en aliança intergeneracional, semblem estar disposadíssims. Tant que acceptem amb gust empunyar l’arma que els fundadors d’Ajoblanco ens tornen a oferir avui en forma de revista, d’espai, de moviment social i fins i tot de sarau nocturn. Caldrà decidir entre tots a qui cal matar.
