A Kojok, quan el policia capturava per fi l’assassí, sempre l’engegaven: “You dirty, punk” (Eres). A la calvinista escola ianqui, els mestres els deien el mateix o els xavals cridats a escórrer-se per les ràbies del sistema educatiu. Un d’ells, Legs McNeil, va treure un fanzine a Nova York, el desembre del 75, per donar carta de naturalesa o una música nova, que trencava pel seu descarament, a la qual estaven anomenant Street Rock. McNeil es va acordar del profe i li va posar al seu fanzine: Punk.
El crit alliberador, “No hi ha futur”, ressona amb tota la seva força vint anys després, en un context d’expectatives encara més bloquejades. El punk no va ser un estil musical sinó un furiós escepticisme carregat de negativitat: “Els vostres déus han mort, n’hi ha prou d’avorriment i de normes. Viva el caos!”
Aquell 1975, encenies la ràdio a Anglaterra i oïes a un assabentat que si les coses seguien així, hi hauria i800.000 aturats!, el 1979, mentre un tipus replicava que si tal cosa arribava o passar seria l’anarquia als carrers. En realitat, l’atur en un Estat de Benestar era un nou tipus d’oci, que augmentava al ritme que les noves màquines tornaven l’economia sobirania. Quan s’enfonsi l’URSS, Carlos Solchaga ho definirà a l’espanyola: “els aturats són uns vagues que no volen treballar”. L’escòria n’assabentarà.
“Estem bastant/ bastant desocupats / estem bastant / bastant desocupats/ I NO ENS IMPORTA”. Sex Pistols
El nord-americà Greil Marcus va assistir a l’últim concert que van donar els Sex Pistols, a San Francisco el 14 de gener de 1978, va escriure:
(…) Van tocar durant una hora, quatre dies després el grup se separava. És possible que la seva única alternativa davant el futur que el món del rock’n’roll els reservava -un futur desproveït d’imaginació, un futur constituït per les recompenses i càstigs que ells s’havien proposat rebutjar- fos abandonar l’escenari. Això o un accident d’aviació.
(…) Just abans que el grup abandonés l’escenari -després de recollir acuradament qualsevol objecte de valor (al final hi havia quatre paraigües)-, Rotten va introduir un canvi en la seva música. Era la famosa frase d'”Anarchy in the U.K.”: “No sé el que vull/Però sé com aconseguir-ho”.
Aquella nit la partícula negativa havia desaparegut. Sabia el que volia, xiuujava Rotten, i ho deia en seriós. No sabíem què era, però, fos el que fos, els que hi érem no els ho podíem donar, i això també ho sabia. Per això, pocs minuts després, se’n va anar, i mai més veurem alguna cosa o algú com ell.
