Escriure sobre un mestre sempre comporta cert pudor. Els veritables mestres et travessen, et formen, trastoquen la teva memòria. Resulta difícil saber qui eres abans d’ells. Recordes una sintonia inicial, però costa ordenar el que va venir després, discernir el que ja estava. Em va ocórrer amb la meva professora de literatura de l’institut i va tornar a succeir-me anys més tard a la universitat, amb Josep Maria Esquirol.
A les seves classes una es trobava prestant atenció. La cadència del seu discurs, a diferència d’altres, convidava a pensar. Els conceptes anaven i tornaven, sempre els mateixos i sempre diferents, i així succeïa una cosa extraordinària: podies escoltar absorta i aquesta escolta, lluny d’atiar-te, despertava un ensurt propi. Ens reien durant les seves classes: sovint el seu somriure a penes insinuat es prolongava en carcassa entre els alumnes.
… Les seves teories formen més que informen, obren més que parlen. Quan llegiu El respecte o la mirada atenta penso: aquest llibre fa el que diu, aquí es dilueix l’oposició entre teoria i praxi. Aquesta obra va marcar el començament de la seva proposta filosòfica, que fa un parell d’anys es concretaria com a filosofia de la proximitat a La resistència íntima, guanyadora de l’últim Premi Nacional d’Assaig.
Fotos: Ana Schulz
Llegeixo un llibre i m’impressiona. És un petit manual de filosofia pròxima en què el discurs desmunta qualsevol abstracció desconnectada de la vida. «En comptes de l’etern retorn, tornar a casa; en comptes de la voluntat de poder, la resistència íntima; en comptes del superhome, la proximitat; en comptes del futur, la memòria; en comptes de l’afirmació, la problematicitat.»
Des de la filosofia de la proximitat tractes la resistència íntima davant la societat de la distracció, enfront de l’homogeneïtat produïda pel món tecnològic i pels llenguatges que res tenen a veure amb el quotidià. Parlem de la figura del Resistent.
Es tracta d’un qui, que exigeix una filosofia del subjecte. Cal recuperar la centralitat del qui, tant contra la dissolució del jo en molts ios, com contra la dissolució del jo en alguna totalitat impersonal. A diferència d’aquests plantejaments postmoderns, mantinc la idea de subjecte resistent. Un jo resistent davant l’erosió dels contextos que disgreguen la individualitat, i un jo atent a la seva inacció degenerativa en les formes d’egoisme i de supèrbia. El resistent ha de ser un qui humil, però no en el sentit de Nietzsche, on el feble se sotmet i és un somriure, sinó perquè se sap partícip de la condició d’intempèrie, que comparteix amb els altres fraternalment. L’humil veu l’altre en el mateix nivell i en el mateix vaixell. Ningú per sobre de l’altre.
Quines són les armes? Com resistir en la intempèrie?
El resistent creu en alguna cosa. L’absoluta desesperança t’aproxima a l’abisme del no-res. El resistent és algú que sosté la idea que una cosa diferent és possible. I això no és una simple utopia per al futur. La creença del resistent té a veure també amb el passat. És una memòria anamnèstica. Una memòria que té a veure amb el fet que el passat encara no està conclús. Aquesta també és la idea de Benjamin.
La força més gran del resistent procedeix, fins i tot, de creure que el passat no està tancat i que, en certa manera, tot està pendent. El resistent és un subjecte humil que creu en alguna cosa, que està amb una cosa diferent. I aquesta creença es vincula alhora amb passat i futur.
