Recopilatori Allen Ginsberg amb els números 3 (1a època), 33 i 96 (2a època)
A finals de 1955, Jack Kerouac i Allen Ginsberg van organitzar a San Francisco un recital poètic col·lectiu. Aquest festival va ser el primer acte públic que va evidenciar mitjançant una nova concepció poètica, la metamorfosi del món actual i el crac que s’acosta.
La cultura de North Beach, el moviment “beat”, un nou misticisme, el radicalisme de Blake … En el recital de la vella galeria “Sis de la Marina” es va escopir per primera vegada Howl; alarido hondo, tremend, d’una generació que ja no creia en Marx com a únic fenomen revolucionari, una generació que ha posat al nu totes les farses i contradiccions dels nostres sistemes socials, una generació que ha ridiculitzat els valors morals establerts.
Ginsberg, igual que el jazz, busca un llenguatge natural, honest, espontani, desatenent els llaços dogmàtics que pretenien enterrar vius els poders visionaris de la imaginació, per poder destapar d’aquesta manera tots els impulsos humans.
“He vist les millors ments de la meva generació, destruïdes per la bogeria, morint histèriques i nues, arrossegant-se pels carrers, a l’alba…
Que esfinx de ciment i alumini ha obert els seus cranis menjant el seu cervell i la seva imaginació?
Els Beats apreciàvem la confrontació directa -els ulls clavats als ulls, l’ànima a l’ànima-, volíem buscar l’ànima de l’altre, tafanejar, investigar-nos mútuament. El que Whitman denominava “afecció”: els llaços entre els ciutadans”.
