Obro els ulls. La llum del matí es filtra a través de la cortina il·luminant tènuement l’habitació encara fosca on hem passat la nit. El cant intens dels ocells travessa el vidre de la porta corredissa de la terrassa que dona al bosc. És l’única cosa que se sent en aquest matí fred de març a l’habitació 204. En aquest instant, condicionat per l’esdevenidor dels temps, ens imagín en el mateix lloc molts d’anys després, en un futur no tan llunyà.
L’habitació està molt més deteriorada, però malgrat l’abandonament i els saquejos es conserva decentment. El matalàs, ja sense llençols blancs i nets, s’ha salvat de la humitat perquè l’habitació s’ha mantingut tancada tot aquest temps després de l’esfondrament. Dormir aquí, amb el sac, és tot un luxe després de setmanes de viatge, pernoctant al ras al llarg d’un camí cap enlloc.
La terrible actualitat del món ens condiciona. Conèixer la fragilitat de les nostres societats amb el detall que proporciona l’ofici periodístic em provoca pensaments que per a la majoria seran aterridors. Per què, tanmateix, a mi m’envaeix una certa sensació de llibertat? He perdut el seny? Per ventura soc masoquista? La resposta a la qual he arribat, com tot a la vida, és molt més complexa.
Confés que materialment no em manca res: tinc les necessitats bàsiques cobertes, puc afirmar que soc feliç la major part de la meva existència i em sent en plenitud. La paradoxa, com assenyala el sociòleg Emmanuel Rodríguez, és que qui avui es mostra conscient i sensible a la catàstrofe és moltes vegades qui encara gaudeix d’una posició social més o menys plena. És el meu cas. No obstant això, darrere aquesta inclinació s’amaga alguna cosa més que pur esnobisme influenciat per una visió progre.
Veure que la vida-mercat destrueix el territori on he crescut, la llengua i la cultura que m’han donat tant i que converteix en un malson l’existència de milions de persones genera sotracs difícils d’assimilar. Manifestar això és una mostra de feblesa? De superioritat moral? Falsa modèstia, potser? Negar-ho i girar l’esquena per evitar afrontar aquesta situació m’és impossible. No cerc polemitzar, només exposar uns fets que m’impedeixen mirar cap a un altre costat. Una vegada assumit aquest precepte, què més puc dir sobre aquesta pulsió?
L’horabaixa del dia de l’apagada, quan Mallorca també es va quedar unes hores sense xarxa telefònica ni wifi, vaig sentir una certa llibertat. Menys control. I vaig imaginar com seria viure sempre així. Això mateix li vaig comentar en un missatge privat a n’Amador Fernández-Savater després de llegir un article d’urgència molt inspirador on reflexionava sobre aquell dia.
L’apagada ens va mostrar una altra idea del món, unes altres possibilitats d’existència. No una “naturalesa bona” per davall de la vida-mercat esperant ser alliberada, sinó unes altres potencialitats que han de ser consumades”, va escriure, perquè la “hipòtesi Mad Max” es va esfondrar. “La gent es va activar, com ha passat en catàstrofes molt pitjors, per estar-hi, per ajudar, per cooperar”, va assenyalar el filòsof. “L’experiència viscuda col·lectivament aquelles hores no va durar, evidentment, però va deixar entreveure alguna cosa: vam percebre una altra cosa, furtivament, que després es va extingir. Però n’hi ha prou per provar que aquesta cosa pot existir”, va concloure.
Davant el discurs egoista del tots contra tots, Rebecca Solnit, a ‘Un paradís a l’infern’, va recollir històries de suport mutu i autoorganització després de grans desastres, fins i tot de gent que confessa haver viscut aquests períodes intensament feliç per sentir-se a recer dins el mig del caos. Resulta estúpid creure que un futur distòpic sigui millor que el nostre present, però com ja passa avui, allò esperançador i allò terrible es donaran alhora. Per ventura no opinam des del sofà sobre la legitimitat que es matin civils lluny de ca nostra per garantir el nostre model de vida? La privilegiada amnèsia col·lectiva després de dècades de pau a Europa dificulta entendre què és una guerra.
Tota aquesta qüestió es redueix a una manca de creativitat. Des de la derrota històrica dels anys setanta –en part es va guanyar en el pla cultural, però es va perdre molt més en l’econòmic– és impossible creure en un horitzó de Progrés. És un Déu mort, però encara estam fets dels materials d’un món que ja no existeix. “És més fàcil imaginar la fi del món que la fi del capitalisme”, com deia Mark Fisher. Aquesta profunda crisi d’enginy humà ens porta a un cul-de-sac. “La imaginació sempre hi és, encara que aparentment sembli morta, sempre hi és”, recorda Jacobo Siruela. Com fer per ressuscitar-la quan el subjecte transformador de les societats –la joventut– no ha estat mai tan minoritari i, damunt, avui es mou entre la indiferència absoluta i l’extrema dreta? Patim una paràlisi creativa col·lectiva.
Així com sobreviure no basta –i d’aquí ve que l’art sigui necessari per eixamplar unes existències abocades a la bestialitat–, viure dins aquestes societats de consum decadents demana desenvolupar una sensibilitat que faci de contrapès a l’efecte anestesiant de la publicitat, de la política de circ i dels algoritmes. La cultura i el pensament crític ens fan l’ànima més forta per no caure dins la rutina psíquica i l’apatia d’una vida quotidiana que el capital s’ha empassat. Imaginar, compartir i actuar. Com ho hem de fer, per reactivar aquesta fórmula?
Usar la bellesa amb obstinació
“Sobreviure no basta”. Aquest és el missatge que duu una de les caravanes de la Simfonia Viatgera, la companyia itinerant d’actors i músics que recorre els assentaments dels Grans Llacs a la novel·la i sèrie postapocalíptica Station Eleven. El teatre com la forma d’art més resistent a la fi de la civilització: no necessita electricitat i crea comunitat allà on es representa. El dramaturg Friedrich Schiller anomenava “educació estètica” aquest acte d’usar la bellesa amb obstinació: l’ésser humà només és plenament ell mateix quan crea art perquè és lliure de les necessitats físiques.
