Ha mort Marcos Ordóñez i sento un gran dolor. Curiosament, cap mitjà no ha esmentat que la segona revista en què va col·laborar, després de Fotogramas, va ser el primer Ajoblanco. Hi va escriure un important article sobre el Nou Periodisme i, potser, el primer sobre teatre, en què defensava el Lliure i criticava els teatres madrilenys, que s’enduien tots els ajuts. Va ser al número 41, del gener de 1979. Havia començat a col·laborar-hi el 1978. I va ser a la redacció d’Ajoblanco del carrer Carders on va conèixer qui seria la seva musa i companya de vida, Pepita Galvany, que des del 1977 era la súper secretària de redacció d’Ajoblanco.
Marcos era un tipus dur i tendre, lector obsessiu, amant de la cultura i de la llibertat. Un periodista jove, crític i molt íntegre, en qui ja s’endevinava un futur rometedor. Mantenir viva la seva memòria és un dels nostres objectius.
