Il·lustració Raúl Barrilado
“La gent volia ser més lliure, però el preu de la llibertat és la mancança de relacions afectives. La depressió. No tenim motivació per fer res”, defensava Michel Houellebecq en una entrevista amb Ajoblanco publicada el desembre de 1999. “Avui el món és més lliure però més dur”, afirmava l’escriptor francès sobre les conseqüències de la lliberació sexual en aquella conversa, disponible en el nostre arxiu i que ara adaptam a format digital per recuperar-ne la lectura.
L’autor acabava de publicar Les partícules elementals després d’haver saltat a la fama, el 1994, amb Ampliació del camp de batalla. Un dels llibres més venuts de l’any pel simple boca-orella. En totes dues obres —a les quals sumaria Plataforma el 2001— la premissa era tan clara com pertorbadora: la revolució sexual dels anys seixanta no fou un triomf de la llibertat, sinó una extensió del capitalisme més salvatge en l’àmbit de la intimitat.
“El liberalisme condueix a la desaparició de les comunitats intermèdies i, per tant, de la família. En conjunt, estam sols. És el preu de la llibertat”, assenyalava en la conversa que va sortir publicada en el número 124 de la revista.
La seva tesi continua essent polèmica perquè qüestiona els fonaments del progrés social. En atacar la llibertat sexual, sembla suggerir que l’única alternativa és el retorn a l’ordre repressiu anterior. Tanmateix, la seva crítica ressona avui amb més força que als noranta perquè l’era digital ha exacerbat el mercat del desig.
Houellebecq sosté que, en eliminar les traves socials (matrimoni tradicional, castedat o normes religioses), s’amplia un nou mercat. El protagonista de la seva primera novel·la, de fet, fa una analogia brutal: mentre el liberalisme econòmic genera rics i pobres, el liberalisme sexual crea guanyadors (els atractius, seductors) i perdedors (aquells qui queden descartats pel seu físic o personalitat). La joventut, a més, és una condició que juga a favor o en contra d’aquest intercanvi.
Entre els perdedors, tot això deriva en suïcidi, frustració sexual, misogínia extrema, discursos d’odi i violència física cap a les dones. Fins i tot arriben a assassinar. Houellebecq s’avança així al fenomen incel: homes que culpen les dones dels seus fracassos amorosos.
Per què la llibertat sexual impossibilita l’amor?
L’autor defensa que l’amor necessita temps, estabilitat i una renúncia a la cerca constant d’“alguna cosa millor”. “Una relació personal amb algú és sempre una disminució de la teva llibertat; per definició. Tal vegada és cert que només ets lliure quan estàs sol”, apuntava en l’entrevista.
L’obsessió contemporània pel plaer i el desig de voler conèixer altres persones esgota la capacitat d’entregar-se en profunditat. Les relacions humanes s’han convertit en una mera compravenda exposada en un supermercat a l’espera que se’ns compri laboralment, socialment, sexualment. Això darrer fomenta la fredor i el cinisme com a mecanismes defensius davant la crueltat del rebuig potencial.
“És impossible fer l’amor sense un cert abandonament, sense l’acceptació, almenys temporal, d’un cert estat de dependència i de feblesa”, comenta el protagonista de Plataforma. “Ens hem tornat freds, racionals, extremadament conscients de la nostra existència individual i dels nostres drets; per damunt de tot, volem evitar l’alienació i la dependència. Per si no n’hi hagués prou, estam obsessionats amb la salut i amb la higiene: aquestes no són condicions ideals per fer l’amor”, insisteix, defensant que això, a principis de segle, no passava als països del Sud Global. La incessant expansió del sistema consumista per tots els racons del món probablement hagi canviat les coses.
Si bé és indiscutible que l’ordre moral anterior subjugava la dona, la lliberació actual desemboca en una nova tirania: la del buit existencial. Avui, fins i tot aquells qui no tenen dificultats per lligar pateixen la impossibilitat de construir un vincle afectiu que transcendeixi allò purament carnal.
D’aquí que la crítica de l’autor francès sigui molt encertada. “El de Houellebecq és un projecte —encara que als benpensants els escandalitzi— humanista. Ell no és el darrer humanista, però sí un dels seus defensors postrers. Encara que a algú li pesi”, defensava a la revista Lo imposible José Carlos Rodrigo Breto, autor de l’assaig Michel Houellebecq. La corrosió de lo humano.
El futur no ha de passar pel retorn a certs comportaments repressius del model anterior, com les tradwives. Tampoc ens hem de resignar a la soledat per incomunicació. La lliberació sexual, en els seus inicis, també fou una exploració d’un mateix amb la resta, marcada per una certa innocència juvenil i la cerca d’una connexió íntima. Cultivar aquesta visió obliga a practicar una introspecció autocrítica per evitar deixar un rastre de “cadàvers emocionals” o, directament, convertir-te en un altre fiambre més. Tendresa, sensibilitat, empatia i espontaneïtat: aquesta és la cura contra una apatia que ens porta a la fi de la humanitat.
Text Kike Oñate
—
Michel Houellebecq
No te’n vagis, mamà…
Per Óscar Fontrodona
Publicat al número 124 d’Ajoblanco. Fotografies d’Óscar Fernández Orengo.
A Les partícules elementals, el francès Michel Houellebecq (1958) llança una mirada ferotge sobre el buit vital d’aquest final de mil·lenni. La novel·la és una crítica verinosa al Maig del 68 i a l’alliberament sexual: d’aquells pols venen aquests fangs. El seu retrat de la vida moderna, sarcàstic i brutal, no és gens agradable. Però és una foto del monstre que finalment ens ha sortit. Darrere de l’aparent cinisme reaccionari, hi batega una desesperació sincera. Houellebecq ens està escopint a la cara.
Fa cinc anys, Maurice Nadeau, venerable figura de la crítica literària francesa, va publicar a la seva minúscula i exquisida editorial la primera novel·la d’un tal Michel Houellebecq. Es deia Ampliació del camp de batalla i testimoniava amb una crueltat implacable com el capitalisme ha entrat fins a la cuina, com ha ocupat l’esfera privada i el món dels sentiments, com ha convertit l’amor, el desig i el sexe en parcel·les de mercat. La crítica no li va fer ni cas, fins que la gent de vint-i-cinc a trenta-i-pocs anys la va anar convertint, de boca en boca, en el seu llibre de culte.
La segona novel·la de Houellebecq, Les partícules elementals, ja amb una editorial més important, s’ha convertit en el fenomen editorial de la dècada a França, gràcies a una agosarada campanya de promoció. Favorita per al Goncourt, quan el premi va recaure en altres mans, Le Monde va editorialitzar —article a primera pàgina!, de Josyane Savignau— contra una «injustícia» tan gran. A partir d’aquest tret de sortida, Houellebecq, provocador insolent, aprofita cada entrevista per enriquir un personatge políticament incorrecte. Cita els periodistes en clubs d’intercanvi de parelles, on lloa Stalin i el Papa («em diverteix crear confusió», assegura). Mentrestant, els seus companys de la revista Perpendiculaire l’expulsen del consell de redacció per dretà. I una altra revista, Art Press, una de les primeres valedores de l’escriptor, cedeix les seves pàgines a Guy Scarpetta perquè «desemmascari» Houellebecq com un dels nous autors (com Dominique Noguez) que es serveixen d’una enorme càrrega d’insolència i desvergonyiment per reivindicar valors retrògrads. Són els «nous reaccionaris».
En fi, que durant mesos a França no s’ha parlat de res més. No només ha revolucionat el pati literari. Les partícules elementals ha dividit els francesos, creant tot un debat nacional; ha estat tema del comitè d’empresa d’Air France… Resultat: centenars de milers de llibres venuts. Tothom ha comprat el seu Houellebecq. I la crítica? Incòmoda, menysprea la nova entrega com a «brossa sociològica cruel»; pontifica que, literàriament, és dolenta. «La primera era millor novel·la», em confessa el mateix Jorge Herralde, d’Anagrama, que n’ha editat les dues a Espanya. Certament, Les partícules elementals no s’ajusta als cànons del gènere. Et presenta els materials en brut, per elaborar. I, narrativament, està traçada amb cartabó: és una novel·la demostrativa; posa trama i personatges al servei d’una tesi que vol demostrar.
L’important és que Houellebecq posa el dit a la nafra, allà on fa més mal. Té l’atreviment d’escriure allò que ningú no s’atreveix. Alliberament de la dona? Ha. Alliberament sexual? He. La seva ironia gèlida clava una puntada seca a tot això, al tall que va suposar el moviment per les llibertats personals dels 60, amb el seu emblema en el Maig del 68: Les partícules elementals és un ajust de comptes. També una elegia per l’amor i la fraternitat, és a dir, pel mateix ésser humà! «Aquest llibre està dedicat a l’home»: és l’última frase del llibre, escrita amb afecte per un dels castrats de la «nova espècie» que, segons l’epíleg de ciència-ficció, ens substituirà. Tanca una història que arrenca quan una hippy abandona els seus dos fills acabats de néixer per marxar a Califòrnia a la recerca de la seva «alliberació sexual». La trama segueix les vides de les dues víctimes del crim d’aquesta mare desnaturalitzada, tan ocupada fent l’amor lliure que no té ni temps ni ganes d’estimar els seus fills. La vida dels germanastres s’entrellaça amb un recorregut —dates, dades, noms, situacions, músiques…— per la transformació viscuda per la societat francesa (llegiu occidental) a la segona meitat del segle.
Corren així en paral·lel la immaduresa biològica i la de la societat, cap al desastre. Quan als quaranta i escaig els personatges haurien de tenir una suposada solidesa, la torre cau perquè els fonaments eren falsos. Un Occident on fa temps que ja no es somia amb una vida millor s’enfonsa en la depressió.
Houellebecq ens diu que ha estat pitjor el remei —l’alliberament— que la malaltia. Si l’era de la llibertat individual ha omplert el món de desesperació, què és el que hem fet malament? L’autor ens proposa claus per entendre on es va començar a podrir el nostre món. Perquè ell el dona per podrit, per perdut, sense alternativa ni escapada. La «sortida» que suggereix, una millora biològica de l’espècie via clonació, sona a broma. Les partícules elementals passarà a la història com un dels al·legats més clars del no-futur. Houellebecq és un depressiu, i no ho amaga. Té la lucidesa dels neuròtics. L’humor corrosiu dels seus escrits neix de l’amargor, que es reflecteix als ulls: quanta sofriment hi ha! Un humor que només pot transmetre mitjançant el text. No té el sentit de poder compartir el riure, de riure obertament. Les seves rialletes arriben ajupint el cos cap avall; d’amagat, literalment. Deixa anar una gràcia mentre es tapa la boca i s’amaga sota la taula per riure; voldria fondre’s de vergonya. Amb el cos completament encongit, en un replegament de braços i cames, tímid fins a resultar desagradable, cara a cara Michel Houellebecq és tan inhibit com el Michel Djerzinski que a la novel·la procura veure el món des de fora. En el seu temps lliure, és cantant de rock. «És molt bo per als tímids. Perquè els obliga a esforçar-se». L’entrevista és penosa. Triga gairebé una hora a baixar de la seva habitació i, visiblement adormit a mitja tarda, m’obsequia amb una successió de badalls i silencis interminables. L’escriptor no té facilitat de paraula, i l’home no connecta amb l’altre. Si el seu llibre parla d’una gran ciutat on l’única possibilitat de comunicar-se amb el veí és que se t’escapi el canari, Michel Houellebecq és la incomunicació. Un col·lega periodista va sopar ahir amb ell. En acomiadar-se amb un cortès «au revoir», Houellebecq li va etzibar: «No menteixi. No ens tornarem a veure». «Sovint —m’explica l’escriptor— la gent es diu coses que són visiblement falses, amb el propòsit d’alleujar la situació; jo no intento fer-ho».
Per què ha escrit una novel·la tan negra?
És realista, simplement. No la veig tan dura.
L’humor ajuda a alleujar el dolor?
No. Ens fa passar l’estona, però això és tot. En el fons, és deshonest. És una interpretació còmica d’esdeveniments que no ho són.
Es va criar amb la seva àvia. Amb un pare absent i una mare que el va aparcar per viure la vida. Va ser humiliat a l’internat de Meaux per nens violents i cruels. I aquesta és la història de Les partícules elementals. Ens ha escrit la seva vida?
No d’una manera conscient.
A què fa referència el títol de la novel·la?
A l’aspecte aïllat, particular, dels individus humans.
Quin és el tema de Les partícules elementals?
La possibilitat de la parella… la impossibilitat.
Els dos nens abandonats del relat després són incapaços d’estimar.
Sí, però això és normal.
Normal?
Sí, avui el món és més lliure, però més dur.
La seva novel·la critica l’alliberament dels anys 60.
No tinc simpatia per l’alliberament. Quan ets lliure estàs obligat a lluitar més. I això et cansa molt. La gent volia ser més lliure, alliberar-se de les traves socials. I ara és més lliure. Però pel fet de ser lliure no s’està millor. El que ha vingut és depressió; sobretot a França, on estan molt deprimits. No tenim ganes de fer res. Hem perdut motivació.
Les partícules elementals presenta la família i la parella com les últimes pantalles que protegien l’individu del mercat, unes barreres destruïdes per l’alliberament sexual.
És lògic; aquest era el seu objectiu. Europa s’ha convertit en una subregió dels Estats Units. El liberalisme condueix a la desaparició de les comunitats intermèdies i, per tant, de la família. En conjunt, estem sols.
Aleshores, la manca de relacions afectives…
És el preu de la llibertat.
Cal renunciar-hi?
Una relació personal amb algú és sempre una disminució de la teva llibertat; per definició. No pot ser d’una altra manera. Potser és cert que només ets lliure quan estàs sol.
Retrata la misèria sexual de final de segle. És culpa de la sida?
No, la sida no ha canviat res.
Tendim a pensar el contrari.
És un error. La gent s’ha adaptat molt bé al preservatiu.
Però el preservatiu no ajuda al plaer.
És veritat. Però només durant un període força breu la gent n’ha prescindit: entre la píndola i la sida; ni tan sols vint anys.
Què li ha passat, doncs, a la sexualitat?
És una activitat que ha entrat a l’esfera del mercat. Hi ha una professionalització de la sexualitat, que és la conseqüència lògica del liberalisme. La pornografia impedeix, en la pràctica, la sexualitat, la qual ha disminuït. Per força. Tot disminueix. Les relacions humanes en general disminueixen.
Els seus personatges pateixen de tedi?
Tedi vol dir que res no té interès. Els meus personatges, en canvi, no és que s’avorreixin; és que no estan satisfets amb la seva sort. Imaginen que hi ha alguna cosa més interessant, però no veuen com aconseguir-ho. Estan atrapats. Tenen bona voluntat, intenten comportar-se tan bé com poden, però… la cosa no qualla. No estan a l’altura; són gent lamentable. El meu personatge típic comença en estat de tedi, vol evitar-lo, però acaba patint encara més que si no es comprometés. Té tendència a buscar el mal menor. Però això és molt corrent avui dia. Per exemple, la gent evita cada cop més la relació sexual perquè això simplifica les coses. És més senzill tenir una relació per Internet; planteja menys problemes. Moltes coses a la vida es trien per això: per evitar complicacions.
No estem, doncs, davant de crisis existencials.
De cap manera. El tema de l’absurd mai no m’ha dit res. Per exemple, a les meves novel·les els mons de la sexualitat són més aviat agradables. És només que la seva recerca és una mica feixuga. La gent està massa deprimida per buscar. No es fa preguntes sobre el sentit de la vida. Senzillament, li sembla complicada. I ho és; és molt complicada. Per exemple, al meu primer llibre —i aquesta és una gran diferència amb la vella literatura de l’absurd— el protagonista va a treballar cada dia. Això és el que l’abat: no l’absurd de la vida, sinó haver de treballar. Són personatges globalment cansats.
Avui ja no tenim la perspectiva d’un Albert Camus. A ell el suïcidi li semblava un tema molt important en si mateix. A les meves novel·les la gent se suïcida d’una manera banal. No és una gran elecció dramàtica. Se suïciden perquè, no sé… n’estan una mica farts. Perquè tenen la impressió que els queda per viure més sofriment que plaer. Fan un càlcul gairebé racional. El seu suïcidi no té una dimensió grandiosa; no és un acte filosòfic. Els problemes metafísics han desaparegut completament. No és un món tràgic el que descric. És un món… cansat. Cansat i buit.
S’ha definit com un comunista no marxista. Què vol dir amb això?
Que crec en el col·lectiu, però no en la teoria de Marx. Si alguna cosa es desprèn dels meus llibres és que el desafecció no condueix enlloc.
La seva novel·la suggereix que la conseqüència lògica de l’individualisme és el malestar i l’assassinat. Creu que hi ha un nexe causal entre els accionistes vienesos dels anys 50, els hippies, les sectes satàniques i els assassins en sèrie?
Sí, sens dubte, cap a una alliberació d’una naturalesa animal, del salvatgisme.
També rebutja la naturalesa?
Sí, no m’agrada gens. És molt antipàtica. El liberalisme salvatge dels Estats Units és un sistema molt natural.
Però si per alguna cosa aposta la novel·la és per la bondat, associada a l’àvia, a allò femení, a allò maternal, a la protecció, a la creació de petits espais càlids que irradiïn amor. No és això una cosa natural?
No és la llei general de la naturalesa; és una excepció.
Descriu un patètic càmping llibertari, L’espai del possible, on un grup de seixantavuitistes frustrats intenta resoldre els seus problemes de solitud.
Sobretot dones ja d’una certa edat que no troben amb qui follar. I llavors intenten refugiar-se en la religió.
A la New Age…?
Sí, aquesta ximpleria.
Tinc entès que els propietaris del càmping, que existeix realment, el van denunciar perquè canviés el nom.
Hi va haver un procés, i el van guanyar.
El director de l’internat de la novel·la no es fa cap il·lusió sobre el que l’ésser humà pot arribar a ser quan no està sotmès al control de la llei. Vostè opina el mateix?
Des de petit.
Què li va passar?
Res en especial. Però els preadolescents sovint són extremadament violents entre ells, sigui quin sigui l’entorn. Més en un medi pobre, evidentment. Però els homes són així.
Tinc la impressió que no li ha agradat aquesta entrevista.
Sí, sí, és que… ja em vaig despertant. Soc un incordi? És una mica trist, ho sé. No cal dir el que no és.
