Per Jordi Esteva
Teheran ens va sorprendre per les seves proporcions desmesurades. Era una ciutat grisa que s’estenia sense fi al peu dels desdibuixats monts Elburz, que només al capvespre recuperaven el seu relleu.
Vaig visitar una llibreria internacional on vaig comprar poemaris de Hafiz, Rumi i Omar Jayyām, que des d’aleshores es compten entre els meus favorits. També La conferència dels ocells i el Llibre dels Reis o Shahnameh.
El motor del Land Rover continuava fent un soroll estrany i gairebé no tenia força. Vam decidir portar-lo a un concessionari oficial, ja que sabíem que no tornaríem a trobar un altre taller semblant en tot el viatge. El cap dels mecànics ens va dir que Franco i el Sha eren la mateixa maleïda merda: «Fucking shit!». Es va treure la dentadura postissa i, mirant-nos als ulls, va afirmar que la policia política del Sha li havia arrencat les dents una a una. Va deixar caure el mono de mecànic fins a la cintura i ens va mostrar l’esquena amb esgarrifoses cicatrius de fuetades i les cremades de cigarretes que li havien apagat a la pell.
Per culpa de les reparacions vam haver de quedar-nos una setmana sencera a Teheran. Patíem per en Manuel, ja que no arribaríem a temps a la nostra cita a Kabul. A sobre, la mateixa nit que decidíem la ruta, a la petita Grundig que sempre m’acompanyava, vaig sentir a la BBC que acabaven de deposar el rei de l’Afganistan i el país, mentre no es calmés la situació, tancava indefinidament les seves fronteres. En Manuel, que ja devia ser a Kabul, quedava a la seva sort i nosaltres prendríem la ruta, molt poc transitada, del desert del sud-est per entrar al Pakistan per la bel·licosa regió del Balutxistan. Aquella carretera, poc recomanable aleshores i també avui, era l’única manera d’evitar l’Afganistan i prosseguir el nostre camí cap a l’Índia. No sabíem que era una de les principals vies d’entrada d’opi i d’heroïna procedents de l’Afganistan i també del mercat d’armes de Peshawar al Pakistan. Per a nosaltres era només una altra carretera al mapa cap al nostre autèntic objectiu. Res no podia aturar-nos.
La població del camp i de les muntanyes de l’Iran encara no havia emigrat en massa als centres urbans. Abundaven les tribus nòmades que dormien en tendes de llana basta. Les ciutats de província no tenien aleshores els immensos ravals d’avui, i des de les petites carreteres rurals s’entrava directament als carrerons intricats. La gent era generosa i hospitalària.
L’Iran era un país de paisatges oberts i de ciutats esplèndides, com Isfahan, Kashan o Shiraz. Ningú com els perses dominava l’arquitectura del maó, que combinat amb els rajols produïa efectes de gran harmonia. Fins que no vaig viatjar a l’Iran desconeixia que el color blau pogués tenir tantes tonalitats.
La mesquita Masjed-e Shah de la plaça Naghsh-i Jahan d’Isfahan em va impactar. La seva orientació era molt curiosa perquè, per tal que no desentonés amb l’arquitectura de la gran plaça, l’entrada es va construir paral·lela a la vorera, trencant-se l’alineació necessària amb la Meca, que hauria ocultat parcialment la visió de l’enorme cúpula. Després de travessar el pòrtic i el posterior corredor de rajoles de set o més colors, entre els quals predominava el turquesa, s’accedia a una meravella arquitectònica, ja orientada a la Meca, que ens va deixar atordits per la seva immensitat i aclaparadora bellesa. Davant del mihrab, just sota el centre de la bellíssima cúpula, en un lloc assenyalat al terra per un requadre de pedra, es produïa un efecte acústic sorprenent: les paraules es repetien en un eco de fins a dotze veus. Un mul·là, amb els ulls de Sean Connery, va venir cap a nosaltres per entonar amb la seva veu de tenor, en el requadre màgic, una emotiva crida a l’oració que ens va estremir.
Em van sorprendre les cases palatines de les ciutats iranianes, amb els seus estanys pintats de blau i els seus patis amb magraners, tarongers i xiprers; també les estances amb una multitud de petits miralls, gairebé com mosaics, a les parets i al sostre que de nit prenien un fulgor màgic a la llum de les espelmes. El fluir de l’aigua ressonava al pati. Imaginava temps passats, quan els mercaders, reclinats sobre coixins de seda, escoltaven belles improvisacions del violí persa de pues o kamanche i els intèrprets, que cantaven als excelsos poetes perses amb una tècnica vocal de vibrats sorprenents creant l’efecte que de la seva gola sorgien dues veus.
A Shiraz, al costat de la tomba del poeta Hafez, vaig tenir el plaer d’escoltar un home aparentment anodí però dotat d’una veu de gran sensibilitat que, pudorós, la convertia gairebé en un xiuxiueig quan algú s’hi acostava. Em vaig apropar amb sigil i vaig esperar que tornés a cantar quan em va descobrir. Em vaig amagar darrere uns arbustos i així vam jugar al gat i la rata fins que, somrient, ja no va tornar a amagar el seu bell cant:
Amb els rínxols al vent, perlat de suor, rialler i ebri,
camisa esquinçada, entonant una oda i la copa a la mà,
els ulls buscabregues, la ironia als llavis,
a mitjanit, al costat del meu llit es va asseure.
Va acostar el cap a la meva orella i en un to trist
va dir: «El meu enamorat inquiet, tens son?
L’amant a qui ofereixen de nit un vi tal,
que adori el vi o en l’amor sigui pagà!
Els jardins eren molt bells, amb pavellons de columnes de fusta de cedre oberts als estanys i envoltats de terrasses esglaonades de flors i arbres. Aleshores jo encara no era conscient de la gran influència que aquella cultura refinada va tenir en l’arquitectura i en la jardineria de l’Índia dels mogols. Les pintures perses eren magnífiques, amb escenes que representaven un príncep escanciant vi a la copa d’un jove sobre un fons de formes intricades que semblaven immenses onades convertides sobtadament en pedra. El paisatge d’aquelles miniatures no era fabulat. Representava les muntanyes del Zagros. La influència xinesa resultava evident, com alhora la pintura persa havia influït en l’art xinès. Un intercanvi mutu, constant al llarg dels segles, fruit sens dubte dels contactes de la Ruta de la Seda. Anys més tard, a la província xinesa de Dunhuang, que vaig recórrer amb Miquel Barceló, em vaig adonar de la influència persa en les pintures de les coves dels ascetes budistes, amb aquell blau tan intens que captivava el pintor mallorquí.
Em va impressionar la tomba del rei Cirus, de més de dos mil cinc-cents anys d’antiguitat, construïda sobre blocs quadrats de pedra. A l’interior, en l’època d’Alexandre el Gran, s’hi trobava el sarcòfag d’or del rei i abundants joies que van desaparèixer amb el saqueig. Durant la invasió àrab, els sassànides, la dinastia anterior a l’islam, en van evitar la destrucció adduint que es tractava de la tomba de la mare de Salomó.
Naqsh-e Rostam fascinava amb les tombes excavades a la roca. Se l’anomenava així perquè una de les figures tallades a la pedra recordava Rostam, l’heroi mític les gestes del qual van ser recollides per Ferdousi al Shahnameh o Llibre dels Reis, aquella èpica de cavalleries que jo llegia sense parar des que la vaig trobar a la llibreria de Teheran. Però en realitat el relleu representava el triomf de Sapor I sobre l’emperador romà Valerià i Filip l’Àrab.
Hi vam arribar al capvespre, quan la llum daurada feia més vius els relleus. Destacaven quatre tombes aquemènides en forma de creu: les de Darios I, Xerxes, Artaxerxes i Darios II. A la tomba de Darios I colpia el relleu que representava el rei davant del foc sagrat zoroàstric, amb les mans alçades en senyal d’adoració al disc alat Farvahar, símbol del déu Ahura Mazda.
Davant la tomba de Xerxes, vaig recordar la batalla de les Termòpiles l’any 480 aC, un esdeveniment que, segons explicava el pare Calasanç a classe d’història, va decidir el destí de la civilització, quan els grecs van derrotar l’exèrcit invasor bàrbar i dèspota. I, tanmateix, aquells mateixos grecs, fills dels valents herois que havien defensat la llibertat un segle i mig després, sota el comandament d’Alexandre, es van comportar com veritables bàrbars en reduir a cendres i runa les ciutats de l’imperi persa.
Molt a prop s’alçava una edificació inquietant, Ka’ba-i Zartosht, coneguda com el cub de Zoroastre, que pel que sembla havia estat un temple del foc etern. Ens van cridar l’atenció les seves proporcions, les incisions rectangulars a la pedra i unes finestres cegades als costats. Fins avui cap arqueòleg no ha sabut explicar la funció exacta d’aquest monument, que em va fer imaginar sacerdots de barbes llargues alimentant amb llenya de cedre el foc sagrat.
En aquella època gairebé no hi havia turisme a l’Iran i vam poder dormir a l’aire lliure davant d’aquells antics monuments. La llum de la lluna que relliscava sobre els relleus, diverses vegades mil·lenaris, em va fer somiar. Era la religió antiquíssima dels perses. De nou vaig recordar el pare Calasanç parlant-nos del llibre sagrat del Zend Avesta i del zoroastrisme que, juntament amb la veneració al déu solar d’Akenatón, era el primer culte monoteista.
Quan vam arribar a Persèpolis tots vam sentir un nerviosisme especial. Després de la nit a la llum de la lluna davant de les tombes dels reis aquemènides, ens trobàvem ara davant les restes de la ciutat que havia estat l’orgullosa capital del seu imperi. Ens van meravellar les portes flanquejades per enormes toros d’inspiració assíria amb tors humà, els grifons mitològics, amb la meitat del cos d’àguila i la resta de lleó, i també els edificis que seguien la tradició faraònica. Hom podia aventurar-se entre les columnes i els temples i admirar en solitud els imponents baix relleus esculpits en pedra al costat de les escalinates, amb representants de tots els pobles de Pèrsia, homes fornits de grans ulls i espesses barbes que rendien honors a Darios I i al seu successor Xerxes I.
Viatjant pel desert de l’Iran m’admiraven els edificis fortificats d’adob que es trobaven enrunats. Eren les ruïnes dels caravanserralls. Grans construccions de dues plantes amb un gran pati interior on descansaven els camells, al voltant del qual s’alineaven els magatzems de mercaderies de la Ruta de la Seda. A la planta superior s’hi allotjaven els mercaders. Tot l’Iran era ple de les seves ruïnes i anys més tard alguns caravanserralls serien restaurats.
Em van captivar els carrerons intricats i els sinuosos i enormes basars, com el de Kerman, que s’estenia durant quilòmetres. La misteriosa Yazd, amb les seves torres del vent, enginyosos descobriments arquitectònics que captaven l’aire del desert i el refredaven en fer-lo passar pel subsòl o per un estany, proporcionant a les cases una frescor natural. En aquella ciutat encara hi vivien els antics seguidors de Zoroastre, molts dels quals, els anomenats parsis, van fugir a l’Índia després de la invasió islàmica, establint-se a Bombai. Als voltants vam poder veure el temple del foc a Chak Chak, on la princesa sassànida Nikbanou es va refugiar dels invasors àrabs que la perseguien i va demanar ajuda a Ahura Mazda, el déu zoroàstric. La muntanya es va obrir en dos i la princesa es va endinsar a la roca, que es va tancar darrere seu. De les parets en va brollar un rajolí d’aigua que la llegenda assegura que són les seves llàgrimes. El soroll de la gota en caure, chak, chak, chak…, va donar nom a la cova, a l’interior de la qual cremava el foc etern que simbolitza el déu zoroàstric.
Als afores de Yazd, les Torres del Silenci s’alçaven sobre dos turons. Eren grans construccions circulars amb una fossa a l’interior on col·locaven els morts perquè fossin esquarterats i devorats pels voltors. Els cossos humans no podien entrar en contacte amb cap dels quatre elements sagrats: terra, aigua, aire i foc.
Entre el laberint de carrerons que conduïen al llarg basar cobert de Yazd sobresortien els minarets i les voltes dels banys perses. Un feix de llum s’obria pas entre el vapor dens que permetia endevinar un grup d’homes fornits, tot just coberts per una tela xopa, llançant-se, els uns als altres, galledes d’aigua freda com en una pel·lícula de Paradjanov. Per les seves cares anguloses i el nas recte, d’amples narius, em van semblar dignes hereus dels sacerdots de les escalinates de Persèpolis que havíem admirat feia ben poc. Quan van cessar en els seus jocs, es van estirar sobre el marbre calent rondinant de satisfacció mentre el massatgista els ensabonava i els fregava amb un gran fregall, deixant al descobert durant llargs segons les seves natges fermes i peludes.
De nit, sota una pluja d’estrelles, dormint a la intempèrie al peu d’un pollancre solitari a la vora d’un rierol, fantasiava amb les promeses que vaig creure endevinar en les mirades que, entre el vapor, vaig fingir ignorar.
A la llibreria de Teheran havia fullejat un llibre amb velles i impactants fotografies de la ciutadella de Bam, a la província de Kermán, la ciutat més gran del món construïda en tova, els orígens de la qual es remunten al segle VI aC. No entrava en els nostres plans visitar-la perquè es trobava lluny de tot, però en escollir finalment la ruta del sud vam decidir que valia la pena acostar-nos-hi. Vam arribar davant d’una muralla que s’estenia durant quilòmetres deixant entreveure les construccions més altes. Vam recórrer part del perímetre de l’antiga ciutadella fins a arribar davant d’un portal de fusta tancat a pany i forrellat. Uns pagesos ens van acompanyar a buscar el guardià. Ens van obsequiar amb albercocs i te. Era la primera de les moltes invitacions que rebríem en aquella regió. Fins aleshores, amb les presses per arribar a l’Índia, amb prou feines havíem dedicat temps a gaudir d’aquells indrets. A la zona est de Turquia ens havien rebut a pedrades i estàvem travessant massa ràpidament l’Iran. Ens van deixar la gran clau, amb el compromís de tornar-la abans del capvespre.
Quan en Paco va empènyer la pesada porta, va ser com penetrar en un món de conte. Tancades entre alts murs s’estenien als nostres peus les ruïnes d’una gran ciutat de tova, amb els seus carrerons, palaus i mesquites, incendiada pels afganesos a finals del segle XIX i deshabitada des d’aleshores. Bam va ser una etapa important de la Ruta de la Seda. Ferdousi explica al seu llibre que una princesa que filava cotó va descobrir un cuc a la poma que estava rosegant. No el va voler matar i, al cap d’un temps, va veure sorpresa com teixia un capoll de seda. Admirat pel descobriment, el seu pare va ordenar emmurallar la població per guardar el secret de l’origen de les meravelloses teles que amb el temps es van començar a disputar els mercaders.
Igual que les altres poblacions del sud de l’Iran, Bam comptava amb les anomenades torres del vent per refrescar l’interior de les cases. Vam quedar en silenci, atordits per tanta bellesa. Alguna cosa devia passar-nos perquè vam començar a caminar en diferents direccions, perdent-nos en el laberint daurat on el vent udolava sense descans, acompanyat del grallar dels corbs sota un dels cels més blaus que mai havia vist.
Molts edificis estaven derruïts, però en d’altres s’hi podia entrar i tafanejar per les estances. Jo entornava aleshores els ulls i m’entretenia a endevinar les teles i coixins que en el seu dia havien decorat les sales, i les gerres i atuells a les alacenes adornades d’arabescos.
La ciutat sencera semblava encantada i jo tenia la sensació que en qualsevol moment podia tornar a la vida i sentir-se el cacareig de les gallines, el xipolleig d’una galleda al pou o el miol dels gats mentre el fum blavós de les cuines s’enfilava cap al cel i una multitud bulliciosa, amb turbants o parapetada darrere mantells de colors, envaïa els carrerons. En aquell lloc oblidat, tot i que mai no he estat àgil, em movia gairebé com un funàmbul saltant de biga en biga per les teulades enrunades sense por de l’alçada. Aquella sensació de penetrar en un lloc màgic i prohibit la sentiria després en altres indrets. ¿Seria així Zarzura, l’oasi perdut al desert líbic? ¿O Ubar, l’orgullosa ciutat sepultada per la sorra del «Quadrant buit»?
Al desert, envoltat d’una llum encegadora, quan els contorns es desdibuixaven i tot portava gairebé al defalliment, em semblava estar a punt d’abandonar l’estat de vigília. El temps i l’espai semblaven confondre’s i no semblava impossible allò extraordinari. Imaginava l’arribada de les caravanes de camells als caravanserralls davant la curiositat dels habitants per veure les valuoses mercaderies dels indrets més allunyats de la Ruta de la Seda. Hi acudien joves per ajudar a descarregar els camells i guardar els articles luxosos als magatzems. Porcellanes i sedes de la Xina, gemmes o espècies de l’Índia s’intercanviaven per catifes de l’Àsia Central, articles de cuir, or i sal, o per ivoris, plomes i pells d’animals salvatges portats d’Àfrica pels àrabs del mar. Després de sopar, els mercaders tancaven tractes comercials mentre músics i ballarines els delectaven.
Bam devia ser un formiguer de pobles. Afganesos amb trets orientals, homes negres d’ulls clars, esclaus rossos del Caucas, àrabs de nas prominent i ulls ametllats. Tots amb les seves vestimentes, gel·labes o caftans i els diferents turbants. Un núvol de color entre els carrerons del soc i, de tant en tant, com si fossin ombres, les dones cobertes de negre de cap a peus que sortien d’un portal per entrar en un altre.
Els homes es refenien de les dures jornades de viatge als hammams, on els criats els fregaven l’esquena, o bevent vi a l’ombra d’una parra. Algunes ancianes gaudien de prestigi, fumaven la pipa d’aigua i aconsellaven els seus marits. La primera dona dels comerciants exercia la seva tirania sobre les altres tres amb les quals ells podien casar-se, segons l’islam. A la llar, on sovint convivien totes aquelles esposes, s’hi entaulava una lluita aferrissada pel poder que es dirimia en un espai vetat als homes. Per alleujar la fogositat dels viatgers, de vegades es casaven per hores. Era el que s’anomenava muta’a, un tipus de contracte matrimonial que amagava la prostitució encoberta. Així eren aquells territoris de l’islam.
Vaig vagar per la ciutat encantada fins a albirar un jove amb el pit descobert i amb un turbant. Vaig sentir un estremiment, vaig tancar els ulls durant uns llargs segons i, en obrir-los de nou, la figura continuava davant meu. Després de l’atordiment inicial, vaig distingir a contrallum el rostre d’en Paco, que s’havia protegit el cap amb la samarreta. Vam somriure embadalits. Les seves pupil·les estaven tan dilatades com les d’un gat a la foscor. Hauria jurat que anava d’àcid.
— Fragment de L’impuls nòmada (Galaxia Gutemberg, 2021)
Bibliografia interessant de cultura persa.
Un poeta i dos llibres.
El gran poeta Hafiz de Shiraz
El llenguatge dels ocells — Farid al-Din Attar
Una de les obres cabdals de la literatura sufí persa, escrita pel poeta Farid al-Din Attar al segle XII.
— La trama
Trenta mil ocells emprenen un viatge èpic guiats per l’abellerol per trobar el seu rei, el Simurgh. El viatge és una al·legoria del camí espiritual de l’ànima cap a la unió amb la divinitat. Al final, els ocells descobreixen que ells mateixos són el Simurgh (un joc de paraules en persa: si murgh significa «trenta ocells»).
Mort a Pèrsia — Annemarie Schwarzenbach (1936)
Editorial Minúscula
Considerada l’obra mestra de l’escriptora, periodista i fotògrafa suïssa Annemarie Schwarzenbach. Es tracta d’un relat inclasificable que la mateixa autora va definir com un «diari impersonal», hibridant la crònica de viatges, l’autobiografia i la ficció. Editat per Editorial Minúscula.
Claus del llibre
— Context i origen
El text va néixer de les notes preses durant el seu tercer viatge a l’Iran l’any 1935. En aquell moment, Schwarzenbach intentava escapar dels seus «dimonis personals», que incloïen una relació turmentada amb la seva mare i la seva addicció a les drogues. Els deserts i les valls solitàries de Pèrsia no són només escenaris geogràfics, sinó un reflex de la seva angoixa existencial, la seva solitud i la seva recerca infructuosa de la felicitat. L’obra explora la vulnerabilitat, l’aïllament i una melangia profunda a través del paisatge. També hi destaca una breu i intensa història d’amor amb la filla de l’ambaixador turc a Teheran, una jove malalta anomenada Yalé.
Una veu narrativa desesperada i una sinceritat implacable converteixen el viatge exterior per Orient en un cru viatge interior.
Annemarie Schwarzenbach va ser una figura icònica de la bohèmia d’entreguerres, coneguda per la seva bellesa andrògina i el seu ferm compromís antifeixista. Amiga íntima dels germans Erika i Klaus Mann, va recórrer el món com a reportera abans de la seva mort prematura als 34 anys, arran d’un accident de bicicleta.
