Ruptura, contestació i vitalisme (1974-1999) recorre la trajectòria d’Ajoblanco, rescatant per a això materials inèdits o de difícil accés, reportatges, documents i línies de treball significatives, juntament amb testimonis i escrits d’una part important dels seus protagonistes.
L’objectiu que impulsa aquesta exposició és doble: d’una banda, revisitar Ajoblanco des del present, per tal d’explorar les seves principals aportacions i situar-les històricament; de l’altra, aprofundir en aquesta inquietud dissident, lúdica i llibertària de viure apassionadament la cultura, les idees i els canvis col·lectius i personals.
Madrid (28 maig-21 setembre 2014)
Buenos Aires (11 juny-31 juliol 2015)
Santiago de Xile (10 desembre 2015-28 febrer 2016)
Comissari: Valentín Roma
Adreça de projecte: Pepe Ribas
Coordinació: Alicia Navarro (Conde Duque)
Disseny muntatge: Roure / de Lleó Arquitectes SIP
Disseny gràfic: spread: David Lorente / Tomoko Sakamoto
Audiovisuals: David Fernández de Castro
A Madrid i dins de les activitats de l’exposició Ruptura, contestació i vitalisme (1974-1999) es van celebrar les Primeres Jornades Ajoblanquistes per al debat: Ajoblanco busca obrir debats innovadors amb la pretensió d’aportar estímuls, armes, coratge i il·lusions que ajudin a revitalitzar una societat molt castigada.
Els debats van ser els següents:
- L’experiència en un Ajoblanco que sempre pica i repeteix. Javier Esteban entrevista a Pepe Ribas.
- La recuperació de l’art, la vitalitat i la rebel·lia d’Ajoblanco. Toni Puig.
- Presentació del projecte expositiu. La revista Ajoblanco. Ruptura, contestació i vitalisme (1974-1999) Valentín Roma.
- El que va per sota. Història i històries des de la perifèria. Pedro G. Romero.
- De l’underground a les places: revolució cultural ahir i avui. Leónidas Martín i Amador Fernández-Savater.
- Les transicions alternatives que també van tenir lloc. Jordi Mir.
- L’experiència Ajoblanco: vida, memòria i democràcia (1974-2004). Germán Labrador.
- Ciutat, passió, pensament, cultura i autonomia. Marina Garcés, César Rendueles i Pablo Carmona.
- Els dos mil a preu fet. Una cita secreta-pública amb el present del passat. María Salgado i Rafael Sánchez Mateos Paniagua.
- Conflictes, tensions, fites i fracassos d’Ajoblanco. José Manuel Costa, Javier Valenzuela, Karmele Marchante, Luis Racionero, Jordi Costa i Pepe Ribas.
Idea i coordinació de les jornades: Pepe Ribas
Buenos Aires
Santiago de Xile
A propòsit de l’exposició a Madrid i de les primeres jornades ajoblanquistes Rafael Sánchez-Mateo Paniagua va escriure: La moda passa, l’estil roman.
Quan el nostre amic Germán Labrador, Pepe Ribas ens va escriure a Maria i a mi per inventar alguna cosa a propòsit de les Jornades Ajoblanquistes de Conde Duque l’any 2015 va ser una alegria. Altrament com li passava a María –generacionalment vinculada a l’Espanya postsocialista i neoliberal ja perduda a les xarxes de l’aparell europeu– alguna cosa de la meva nissaga i joventut es va forjar en virtut d’un enllaç romantitzat amb la Transició i el seu melancòlic progressisme cultural: nen fotografiat el 1982 en xandall sostenint el cartell de Felip, Pel canvi. Els monitors dels meus campaments de nen van ser jipis que havien llegit l’All primera època i ballaven a les festes de les ràdios lliures. El 1992 jo era un adolescent, fill d’obrers manxecs emigrats, que baixava a la casa de la joventut d’una ‘ciutat dormitori’ pròxima a Madrid a llegir l’Ajoblanco, segona època. I per descomptat, em formava amb aquests jipis, que havien prosperat i assolit alguns llocs en la gestió municipal, per ser jo mateix monitor. Recordo amb intensitat un número especial que recollia tots els projectes, llibreries, associacions i rotllos independents i alternatius de la península. Ho tenia subratllat per regions i àrees temàtiques pensant que seria un pla poder viatjar aquesta Espanya, per a mi, inèdita. Més tard, el meu millor amic de l’institut nocturn al qual vaig ser un supervivent dels vèrtexs més dolorosos d’aquesta joventut dels setanta i pel seu relat vaig conèixer una part menys mítica d’aquells anys. Quan a començaments dels dos mils em vaig mudar a Lavapiés, vaig comprar algun dels números de la tercera època, a la llibreria Perifèria que regentava Jesús al Carrer Ave Maria, tot i que em semblava ja no tenia tant tiró la cosa de l’Ajo antiglobi. Alguns anys després, en el bell estudi d’estiu a Sitges de la meva parella, em retrobo amb nous Alls no llegits de la segona època, i a la botiga de llibres i antiguitats d’Elisabets em vaig trobar amb alguns primers alls, entre ells l’Especial Constitució de 1978, o l’especial marginació. Un d’aquests estius sitgetans ho vaig passar amb les memòries nouvingudes de Pepe Ribas, Els setanta a preu fet. Un dels relats generacionals més emocionants que he llegit. D’alguna manera, doncs, encara que fos a la seva estela noventera i sense haver viscut els setanta, ja que naix a finals la dècada, alguna cosa de l’All va impregnar la meva educació sentimental.
Maria i jo ens prenem la invitació de Pepe amb força llibertat i abans que parlar en una taula rodona en nom de no sé quina altra joventut d’avui enrotllada en noves esquerdes del sistema, preferim muntar un sarau conversacional i obrir de nou una espècie de Cloaca per carta, oberta a les reflexions i relats de qualsevol, en el marc d’unes preguntes compartides amb relació a l’època en què va sorgir l’All i la nostra: la nostra època pre 15M, 15M i post 15M.
