Una voràgine d’imatges i sentiments s’atoquen al meu cap i als meus dits en escriure la cartografia d’aquell juliol de 1977 que encara deixa caure preguntes com trons. L’aprenentatge de la llibertat teixia noves formes de relació, el jovent estava de festa reivindicativa i la policia a l’aguait. En el número vint-i-quatre, el de juliol-agost que convocava les Jornades Llibertàries Internacionals del 22 al 25 de juliol, el col·lectiu La Ventana va escriure: «Maig va començar a Madrid amb la festa popular del 2 de maig al barri de Malasaña, organitzada per l’associació de veïns. Però els vents democràtics van avortar la festa i la van transformar en tragèdia: un dels assistents, massacrat per la policia, encara es debat entre la mort i la vida vegetal. La polititzada Associació de Veïns va assumir el paper autoritari, condemnant l’alegria dels joves que es divertien fora de les lleres marcades pel programa oficial i va suspendre pel seu compte la revetlla popular aliant-se amb el poder postfranquista. El gran delicte dels llibertaris va ser divertir-se sense acatar les normes establertes. El seu gran crim, el nu d’una parella a sobre del monument a Daoíz i Velarde». La foto d’aquella performance la publiquem a Ajoblanco i es va convertir en una de les imatges més emblemàtiques del despertar de Madrid.
En el mateix número, Fernando Mir va elaborar un compromès reportatge sobre l’ocupació de cases abandonades. «Si hi ha una organització imposada als ciutadans i que viu d’ells, com l’Estat, el mínim que es pot demanar és que existeixi per ajudar-los, garantint un habitatge a qui no té res.» Després d’explicar el fenomen de l’ocupació a Anglaterra i a Itàlia, contava la història del Taller de Titelles. En diverses ocasions coincidim amb Pepe Otal i diversos col·laboradors després de la cercavila que muntaven a les Rambles davant de les mirades il·lusionades. Les titelles gegants ballaven, els faquirs treien foc per la boca i diversos personatges de circ saltaven sobre la vorera entre acudits i bromes. Pepe, que era d’Albacete i portava unes immenses barbes a l’Ho Chi Min, va comptar que dos anys enrere havia fundat una comuna creativa en un barri alt de la ciutat, que es va fer famosa i va ser envaïda per joves que fugien de l’autoritarisme familiar. Els visitants van alterar la vida comunitària amb neures i petits robatoris. Malgrat tanta juerga, el comú va durar fins que es va incendiar la part que ocupava el taller. Els supervivents, reagrupats en petits pisos del barri de Sarrià, van mantenir la seva vena creativa. Algú els va descobrir a la Barceloneta un local de l’Ajuntament que portava molt de temps abandonat. El van endevinar i el Taller de Titelles es va instal·lar amb la idea de donar vida cultural al barri pesquer. Un mal dia va entrar la guàrdia urbana amb intenció de verificar si el local reunia les condicions per albergar un col·legi electoral. Davant del seu ensurt es van trobar amb mig barri exercint activitats recreatives. El regidor del districte va enviar a la força pública, va sermonejar els artistes, va canviar el pany i es va negar a entregar-los les titelles, els instruments musicals i la resta de material que havien acumulat. Les instàncies que els obligava a omplir no servien de res. Finalment, els artistes van decidir despenjar-se per una finestra i recuperar els estris. Van estar diversos dies fent d’home mosca fins que, en vista que la guàrdia urbana no tornava amb les seves porres, van reocupar el local. La gent del barri, satisfeta amb les activitats del grup, els va suggerir que impartissin classes pràctiques de com es fabricaven i accionaven les seductores titelles. L’associació de veïns va ser l’única institució contrària a aquestes activitats que no van veure amb bons ulls la creixent tendència àcrata dels habitants i l’espectacular augment de militants en el sindicat de pescadors de la CNT. De forma natural, aquest sindicat compartia el local amb els artistes. Mentrestant, la depauperada associació de veïns es va posar d’acord amb el regidor per passar-s’ho a CCOO, sense aconseguir-ho per l’espontània pressió ciutadana en favor de l’autogestió del barri i dels improvisats tallers, alguns dels quals eren sobre noves tècniques de pesca.
El bon fer i la no-violència dels nous llibertaris va cosir la simpatia creixent entre la població de barris i ciutats. Motivats per aquesta bonança, decidim emprendre una nova campanya en favor de la no-violència i dels objectors de consciència contra el servei militar. Luis Ondarra ens va connectar amb Santi Fabre, un jove del Casal de la Pau. Vull recordar que Toni Puig havia viscut un any amb el pacifista més combatiu de Catalunya, mossèn Xirinacs. El jove objector, Luis i Toni van elaborar un nou manifest: «Reivindiquem el dret a negar-se a prendre les armes i a emprendre accions no violentes contra les societats manipulades que enfonsen els homes en l’anonimat; contra societats consumistes els representants de les quals no fan puto cas de les minories que es neguen a ser mercaderia i volen viure en una comunitat igualitària».
La marea humana que havia recorregut en solitari el camí de l’antifranquisme fins a la riba llibertària envaïa eufòrica els mítings de la CNT. Buscava la històrica organització oposada al leninisme amb l’esperança que articulés el moviment que havia de transformar les estructures de poder, el món del treball, el model de desenvolupament, l’ecologia, l’educació, la cultura i la vida quotidiana. Les contradiccions i les divisions internes de la CNT, després d’anys de dispersió, tragèdia i silenci, eren tan grans com la manca de pràctica política de la joventut, però van existir una ànsia col·lectiva i un tenacitat formidables, especialment a Catalunya, on la CNT havia deixat de ser un sindicat marginal després de la vaga de Roca.
Roca era una empresa de Gavà, amb quatre mil cinc-cents obrers, que fabricava radiadors i material sanitari. Al costat de la factoria existia un poblat residencial per als treballadors de l’empresa amb economats, escoles i serveis hospitalaris. El març de 1976, els obrers havien convocat una vaga que va durar quaranta-un dies, per reivindicacions econòmiques, sense que els enllaços sindicals elegits dins del Sindicat Vertical (CNS) aconseguissin avenços en la negociació del conveni. Al juny, una assemblea massiva en la qual van participar quatre mil treballadors va decidir prescindir dels enllaços sindicals elegits i va nomenar quaranta-tres delegats amb el mandat de reprendre la negociació davant l’enuig dels representants legals, gairebé tots de CCOO, que es van negar a dimitir. Al setembre, després d’una nova assemblea, els obrers van comunicar a la direcció de l’empresa i a la CNS que els treballadors de Roca trencaven amb el Sindicat Vertical obligatori, que a partir d’aquell moment l’únic òrgan sobirà dels treballadors era l’Assemblea obrera i que els executants de les decisions preses per ella serien revocats un cop conclogués la missió per a la qual havien estat nomenats. L’empresa va reconèixer amb pesar la legitimitat d’una comissió composta per quinze delegats, però no va acceptar les condicions del conveni i va sancionar un dels representants. El 9 de novembre, l’Assemblea va optar per la vaga indefinida, els obrers van apagar els forns i van instaurar el poder de l’Assemblea permanent, revocant el mandat als quinze delegats. Una setmana després, la Guàrdia Civil va envair la població, va utilitzar bales de plom i va disparar contra els habitatges obrers del Poblat Roca; els obrers van recollir més de dos-cents casquets de bala. A la nit, els treballadors i les seves famílies van construir barricades al voltant de la colònia per protegir-se de la policia i de la Triple A, una organització muntada pels serveis secrets de Carrero Blanco abans de ser assassinat.
La solidaritat dels habitants de Gavà, atapeïda per les feministes i els joves llibertaris d’arreu, va obligar les forces de la Coordinadora d’Organitzacions Sindicals (CCOO, UGT, USO, STV i SOC) a exigir la solució d’aquest conflicte durant una jornada de vaga solidària al Baix Llobregat, la comarca més industrial del país. La burocràcia de CC OO va pactar sota mà amb les autoritats la reducció d’aquesta vaga a quatre hores. Durant una manifestació pels carrers de Gavà, les forces d’ordre públic van detenir quaranta treballadors. Dies després, l’empresa va acomiadar quaranta-sis obrers mitjançant telegrama i va expedientar mil cent. L’Assemblea va decidir prosseguir la vaga i va buscar la solidaritat de la població mitjançant els Comitès de Suport a Roca que van recollir diners i van sensibilitzar una opinió pública desinformada per uns diaris que la van titllar de vaga «salvatge sense causa». Recordo els actors i treballadors de la Sala Villarroel repartint octavetes i demanant diners per a la caixa de resistència.
La CNT va ser l’única organització que va comprendre la transcendència de la lluita assembleària empresa pels treballadors de Roca contra el Sindicat Vertical. La direcció de la resta de centrals sindicals ja havia optat per la via reformista, en ser corretges de transmissió del PC, del PSOE o dels partits nacionalistes, acceptant el pacte integrador amb les forces del capital. No obstant això, amb motiu de la jornada de lluita a tot Espanya contra la carestia de la vida, convocada el 12 de novembre, la Coordinadora d’Organitzacions Sindicals, que no era altra cosa que l’intent de CCOO d’apropiar-se de la central sindical única i heretar la CNS, es va trencar en abandonar-la la UGT catalana per pressions de la base. Durant la jornada de lluita, la CNT es va bolcar i va despertar la simpatia de les bases de les altres centrals en considerar que no domesticava la voluntat rupturista dels treballadors.
El 22 de gener de 1977, el jutge de la magistratura va declarar improcedents els acomiadaments i va demostrar, per exemple, que un d’ells es trobava de vacances al seu poble de naixement durant els dies del conflicte. Després de la sentència, la família Roca va comprar la participació empresarial en mans nord-americanes i es va comprometre que no hi hagués més acomiadaments ni detencions si els treballadors tornaven a la fàbrica. L’11 de febrer, després d’una Assemblea amb la totalitat dels treballadors, els obrers van decidir tornar a la feina i fer una crida en contra de les organitzacions i en favor del poder obrer i que les decisions havien d’estar en poder de les assemblees. El sindicat del metall de la CNT del Baix Llobregat va passar de quaranta-un militants a més de mil en poc temps. Els sindicats anarcosindicalistes assumirien una allau sobtada de gent sense experiència. Els membres dels comitès tampoc la tenien, ja que l’assembleisme llibertari no es practicava a Espanya des del 1939.
La situació interna de la CNT era fràgil per la falta de pràctica confederal. Les confrontacions entre les diferents tendències internes que protagonitzaven el rellançament de l’anarcosindicalisme impedien les decisions urgents del Comitè Nacional instal·lat a Madrid de forma provisional i dels diferents Comitès Regionals. El secretari general de l’organització, l’estiu de 1977, era Juan Gómez Casas, i el del Comitè de Catalunya, federació que agrupava la meitat de la militància, Enrique Marco. Ambdós sindicalistes, de formació autodidàctica, havien patit presó als calabossos del franquisme i rondaven la cinquantena. Malgrat tot, el procés semblava imparable. Una vegada i una altra se superaven els conflictes i creixia la militància.
Els membres d’Ajoblanco, tots molt joves i de procedència estudiantil, poc sabíem sobre la lluita ferotge que van lliurar els supervivents de la guerra —els veterans— i els qui havien lluitat en el bàndol llibertari a partir de la dècada dels cinquanta com Luis Andrés Edo i els dos secretaris acabats d’al·ludir. Fins al 1960 havien caigut divuit comitès nacionals de la CNT de l’interior a més dels de les Joventuts Llibertàries i la FAI. Estava també la CNT de l’exili, escindida en dos blocs. El més influent, el de la popular Federica Montseny i la seva parella, Germinal Esgleas, que era a Toulouse, sota la denominació Secretariat Intercontinental. Se’n deia que s’havien apropiat de la història i de les sigles de la CNT. Existia també a França la Coordinadora d’Afinitats Llibertàries que tenia com a òrgan d’expressió la publicació Front Llibertari. Es rumorejava que a aquest corrent estava adscrit José Peirats, un dels pensadors llibertaris vius que més m’interessava des de la lectura del seu llibre Examen crític constructiu del moviment llibertari espanyol. Feia temps que pretenia entrevistar-lo, però militants de la CNT m’ho desaconsellaven amb l’argument que llavors també hauria d’anar a Toulouse i veure Federica perquè no em titllessin de sectari. Gent que havia pertangut a Defensa Interior, una espècie de xarxa clandestina d’acció directa que operava des de l’exterior contra el franquisme, acusaven Federica de buròcrata per desqualificar certs atemptats, ja fossin a Espanya o contra polítics i militars franquistes que visitaven França, per temor que poguessin desmuntar el muntatge burocràtic de l’exili cenetista. El Govern francès podia il·legalitzar-los.
Els d’Ajoblanco no compreníem aquelles batalles internes, portades amb prou secret pels més veterans, i mai ens entremet a la tempesta. Això sí, romaníem atents. Esperàvem el senyal per saber com es podia articular el moviment llibertari, que era plural, dins d’una organització que donés resposta a la inquietud regnant en els diferents camps. Ajoblanco era una revista moviment, d’això ja no en cabia dubte, que proclamava la democràcia directa, sense delegació, i el canvi de societat. Jo pensava que l’important era sumar i no dividir ni disgregar. Toni Puig insistia a donar idees i no perdre ni un minut en pugnes, insults i rivalitats. Tots dos pensàvem que faltava gent de mitjana edat amb la suficient enteresa mental per guiar d’una punyetera vegada aquell procés nou. Érem conscients que aquest procés requeria temps i experiència. Les Jornades anaven a ser decisives per a l’allau de joves a la recerca de noves dinàmiques d’organització. Boldú ens encoratjava a seguir la marxa que portàvem, mentre Santi Soler i Juanjo Fernández insistien que el comunisme llibertari exigia una organització radical que no caigués en les trampes de la patronal, de l’Estat i de la burocràcia celestial que habitava a Toulouse. Mentre esperàvem aquesta clarificació, Fernando Mir ens acusava d’haver-nos polititzat en excés i d’estar massa pendents de la CNT. Fernando vivia amb el cap al comú del carrer Bailén i repetia incansablement: «Ara vaig viure el que prediquem amb lectors de l’All que creuen absolutament la nostra filosofia vital». El comú estava integrat per Jordi Buscà, il·lustrador i dibuixant, Esther i el seu fill Carlitos; Joan Vinuesa, poeta, pintor surrealista i fotògraf; José Bueno, Fina i Pruden. Fernando comptava que mai dormia sol i que al comú solien amanir més de quinze persones diferents tots els dies. Els artistes d’aquesta comuna van il·lustrar el nombre extra de viatges: «Amb l’All fins a la fi del món», maquetat per Litus i Evelio Gómez, de TARA. Va ser un èxit que va facilitar viatges barats per tot el planeta als nostres seguidors, que eren milers.
El somni de la CNT va atraure el míting de Montjuïc a més de dues-centes mil persones el 2 de juliol de 1977. Va ser el míting més concorregut de la transició. Els parlaments van anar a càrrec de Federica Montseny, que va atacar el pacte social, i José Peirats, en representació de l’exili. Peirats, davant les autonomies que allunyaven la CNT dels seus principis —la nostra pàtria és el món— va reivindicar la federació de municipis lliures, assumpte que dies després va provocar la desqualificació en els mitjans de comunicació per part del secretari general de Catalunya, Enrique Marco, que també va participar al costat del secretari confederal, Juan Gómez Casas. Aquests últims van insistir que a les presons encara quedaven presos llibertaris i van exigir al Govern la solució d’aquests casos perquè «la paciència té un límit». El discurs més commovedor va ser el del jove advocat de la CNT d’Andalusia, Fernando Piernavieja, que va retratar apassionadament els desmantellaments d’un sistema econòmic que convertia les ciutats en presons: «El primer que cal fer és amnistiar-nos a nosaltres mateixos». I el d’un col·lega de Boldú, Antonio Morales, que va defensar els nous moviments socials.
Assistí al míting amb Toni i Luisa Ortínez. L’ambient, les banderes, els càntics confederals i l’enorme multitud —la CNT va comptabilitzar tres-cents mil assistents— emborratxaven. Tal era l’eufòria desfermada, les llàgrimes i l’emoció que no visquem diferències, ni pugnes ni reis fins que ens acostem a la tribuna pel lateral esquerre, esquivant amb molta dificultat a l’entusiasta multitud. Havia decidit desoir les reticències i entrevistar José Peirats. Quan estàvem a prop del personatge, vaig descobrir un grupet de joves que parlaven amb accent madrileny i ens assenyalaven mentre ganivetaven pel baix amb Juan Gómez Casas. El secretari general de la CNT es va acostar fins a nosaltres i va dir en to crispat: «No us confoneu, la CNT és una organització obrera i no un grup autònom anarquista al·lèrgic a tota estructura sindical». Un dels joves que el secundaven va afirmar amb una violència verbal fora de lloc: « L’All és una cova de pastes, Santi Soler, un conseller marxista, els bascos d’Askatasuna, als quals doneu veu, uns anarcocomunistes, tan elitistes com vosaltres, i Racionero no és més que un individualista burgès».
A conte de què venia tant cop baix? Els d’Ajoblanco treballàvem tot el temps, detestàvem qualsevol poder i només reconstruíem la diversitat mitjançant la cultura i l’agitació. Toni els va etzibar: «Poc hem d’ensenyar, molt a aprendre i ens horroritza manar, preferim interpretar la realitat abans de parlar i mai serem conspiradors professionals. Salut». Fugim d’allà a la recerca de Francesc Boldú, al qual distingim a l’altre costat de la tribuna discutint acaloradament entre empentes amenaçants. Com va ser impossible assolir-lo, vam decidir anar-nos sense presenciar els concerts programats, malgrat que un dels grups, Peruchos, eren col·legues i solien passar amb freqüència per la revista.
Una nit passejant amb Toni i Fernando per les Rambles, Luis Andrés Edo, membre com a Boldú del Comitè de Catalunya, ens va aclarir alguna cosa la situació. La CNT havia de conjugar la lluita sindical amb la dels moviments socials sorgits després del Maig de 1968; ecologistes, ateneus, homosexuals, feministes, cooperativistes, col·lectius d’antipsiquiatria, moviment de presos (COPEL), comuners. «És l’únic que pot evitar la reforma pactada.» El lluitador llibertari va explicar per què la CNT no podia acceptar el marc dels convenis col·lectius i havia de boicotejar les eleccions sindicals: «Tots dos t’emmarquen dins d’un sindicalisme d’acció indirecta». Andrés Edo anava contra els pactes interclassistes la conseqüència dels quals per a la classe obrera anava a ser la de pagar els costos de la reestructuració econòmica. També va confessar que reflexionava intensament amb gent afí com estructurar el moviment llibertari dins l’anarcosindicalisme. Era clar, a la CNT batien dues ales, la sindical com a arma i l’anarquista com a ètica. Ens va felicitar per la tasca d’Ajoblanco i ens va dir que l’única estratègia vàlida era la d’anar avançant cap al canvi de societat.
Boldú, mentre Toni i jo mobilitzàvem molts col·laboradors que ajudessin en les Jornades, ens va contar alguna cosa més sobre la lluita fratricida entre tendències o «sectes». Els sindicalistes moderats exigien un reformisme confederal i defensaven que, sense una alternativa creïble per a la classe obrera, no es podien boicotejar les eleccions sindicals ni la negociació dels convenis col·lectius. Els anarcosindicalistes purs defensaven les essències de la CNT marcades en l’últim congrés, el de Saragossa de 1936, com si el món no hagués canviat des d’aleshores. Eren els que amb més enllà tractaven d’imposar una burocràcia orgànica clara que organitzés la lluita sindical autònoma de qualsevol influència de partits polítics. Boldú, que no pertanyia a cap tendència, va comptar una cosa que després escolto en boca de Luis Andrés Edo: «La CNT cal posar-la al dia i l’assembleisme confederal només s’aprèn amb la pràctica. Jo sempre m’esforço a acostar postures a favor d’una alternativa de consens: a més d’enriquir el debat amb aportacions diverses, evita el vot». Toni em va mirar de reu i em va llançar un somriure de satisfacció. A continuació Boldú va parlar de faistes, conselleristes, anarcocomunistes, comunistes llibertaris, autònoms, radicals més o menys partidaris de la violència, pastes, trotskistes, gent del PORE, d’OICE, del MCL, leninistes infiltrats, espontaneistes, naturistes i fins de cristians disfressats. Tots volien controlar la CNT mitjançant maniobres de baixa calanya que projectaven sobre l’enemic les pròpies intencions. «Públicament dissimulen, en secret i pel baix es matxen. Després tot són rumors i comidillas.» Boldú passava força d’aquestes cuites i es dedicava a lluitar pel conjunt de l’organització. Un altre militant que solia visitar-nos era Sebastián Puigserver, d’Arts Gràfiques, sindicat en el qual jo havia assistit a diverses assemblees. Sebas era un tipus obert que sabia dialogar i alenava la consciència obrera. Semblava estar d’acord amb Boldú, però jo ja no estava segur de gairebé res. La divisió interna em descoratllava i tampoc sabia com afrontar-la. «El millor és anar al nostre i passar, ja s’aclariran», repetia Toni amb més voluntat que convicció.
Un dia assolellat —els raigs caldejaven la sala de redacció— Fernando Mir va anunciar que la comuna de Bailén es traslladava a Alayor, Menorca. Toni i jo no vam fer gaire cas fins que va dir que ell se n’anava, que no participaria en les Jornades i que al setembre se n’anava a l’Índia. No li creiem capaç i callem. El que marxava dos dies a Menorca era jo. El sant de la meva mare era en dissabte i m’havia enviat el bitllet. L’avió enlairava a les set del matí del mateix 16 de juliol.
Finalment, els de Liberation no anaven a col·laborar al Barcelona Llibertària, el diari que vam treure durant les Jornades. Daniel Cohn-Bendit va confirmar l’assistència als debats del Diana i Noam Chomsky va declinar la invitació. Abans del meu viatge rellogat a l’illa, l’oficina d’Ajoblanco ja s’havia transformat en una espècie de centre de premsa internacional al servei de la CNT. Uns van decidir sacrificar part de les vacances per ajudar en el que fos: Santi Arnauda, Félix García, Joan Úbeda i Pepita Galbany; aquesta última era una excel·lent editora, molt jove, de Granollers, que havíem contractat un mes abans perquè ajudés Fernando a editar el nombre doble d’estiu, l’especial sobre viatges, el número zero d’Alfals i l’extra que preparàvem per a la tardor sobre salut i naturisme. D’altres no hi participarien: Fernando perquè ja era a l’illa; Ramón Aguirre, de vacances a Bilbao; i Ramon Barnils passava de la CNT. Els col·laboradors més estimulats a ajudar van ser els d’Alfals, el col·lectiu de sexualitat i Karmele Marchante, la feminista que treballava als diaris del grup Mundo, bàsicament el Catalunya Express, i que es va oferir a fer d’intèrpret, recollir Cohn-Bendit a l’aeroport i atendre qualsevol cosa que necessitéssim. Karmele es va convertir en un personatge insubstituïble. Quina dona!
Al costat de Toni Puig, Francesc Boldú, Santi Soler i Juanjo Fernández, que havia reduït les seves baralles de pati de col·legi, coordinaríem, per mandat de l’assemblea del sindicat de premsa i propaganda, el diari Barcelona Llibertària. Joan Úbeda, un dels encarregats de la distribució paral·lela, em va dir que l’apassionava el vídeo i que volia col·laborar amb el col·lectiu Vídeo Nou en qualsevol cosa. Joan era un tanc de laboriositat. Parlo amb Luisa Ortínez i va acceptar encantada, ja que havien de rodar alhora al Saló Diana i al Parc Güell i només eren a Barcelona Xefo Guasch, Pau Maragall i potser Genís Cano, que vivia amb Pau a la Miranda. L’activitat era frenètica.
Fernando, abans de marxar, em va suggerir una reunió de l’equip a final de mes, a Menorca, per aclarir la situació i veure com anava a quedar la cosa. Em va demanar amb insistència que convoqués també Luis Racionero.
Fotos: Gol
