113 anys, 13 històries
La visita a l’exposició oberta a La Model incita a les següents reflexions:
El fullet il·lustratiu de l’exposició constata que «la presó Model ha estat un reflex de la història de Barcelona i de Catalunya… El Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya ofereix a la ciutadania la visita a alguns dels seus espais més emblemàtics…». Aquest «reflex de la història» es troba en els 14 panells informatius exposats en cel·les de l’exquarta galeria, per a la qual cosa s’han escollit presos d’alguna manera representatius de la població reclusa i dels esdeveniments històrics. A través de dades personals s’intenta explicar la raó de l’estada a la presó i la situació política-social del moment, sense aprofundir-hi massa, obviant molts aspectes, com que la presó també és un reflex del sistema polític –capitalista-, que crea els seus presos. Falta, per tant, un comentari sobre el caràcter general de la presó al llarg dels temps, que sempre ha estat la privació de llibertat com a sanció, un càstig i retribució de la classe governant cap al «malhechor». El primer panell està dedicat al constructor de la presó i es destaca que «buscava crear les condicions per afavorir el respecte i la reinserció dels reclusos». Coneixent la història i el caràcter de la Model, dubtem que s’hagi pensat en els drets humans dels futurs interns en construir aquesta presó.
L’ús lèxic desemmascara el que, en realitat, signifiquen aquesta exposició i la visita a la mateixa: és un afegit als «llocs d’interès» de la ciutat, que en tots els fullets i guies turístiques s’elogien com a «emblemàtics». Tant l’espai on va ser assassinat Puig Antich, l’antiga paqueteria, com les cel·les de la cinquena galeria, no tenen res d’«emblemàtics», sinó que són espais absolutament sinistres, macabres, espantosos, inhumans, on el respecte a la persona i a la dignitat humana quedaven anul·lats. Podria semblar que va ser una institució sense conflictes, perquè no es parla en cap part de les fugues, els motins, les vagues de fam com a reivindicació dels drets dels interns o en solidaritat amb companys castigats, aïllats a les cel·les de càstig durant dies o setmanes i fins mesos. Cap paraula sobre la droga, que va ser el problema núm. 1 de les últimes dècades. Tampoc es parla de maltractaments, tortures, espellissaments i morts dels presos a mans de funcionaris. Aquests aspectes reflecteixen més clarament el caràcter repressiu de la presó que aquesta exposició oblida d’esmentar. Un altre eufemisme representa la frase «la Model ha sestejat interns». En travessar el llindar de la presó, un pres és privat de la seva llibertat, a més està sotmès a un reglament estricte i perd també la decisió sobre la seva vida quotidiana. És l’inici de la humiliació i l’alienació.
El fullet (i l’exposició) també pretenen fer-nos creure, a través de l’últim panell, que amb el traspàs de les competències en assumptes penitenciaris a la Generalitat, a partir del 1984, tot va canviar. «… al llarg dels darrers 33 anys, les millores del sistema penitenciari han estat possibles per la dedicació i la professionalitat dels seus treballadors i treballadores». No dubtem que molts professionals hagin fet la seva feina per fer suportable la vida a la presó. Això no obstant, els múltiples escàndols que hi ha hagut a les presons en aquests 33 anys contradiuen el que s’ha dit. Molts presos no han pogut sortir amb vida de la presó perquè se’ls deixava morir (omissió d’auxili) o fins i tot se’ls va matar. Perquè on hi ha repressió, sempre hi ha repressors. El maltractament, la tortura, la mort a les presons no van acabar amb el sistema franquista; perduren fins avui. Les diferents associacions i grups que es dediquen als presos deixen constància sobre les condicions actuals a les presons catalanes i contradiuen clarament l’exposat a l’exposició. La ciutat no necessita un lloc museístic que manipula i falsifica els fets, sinó un Centre de Documentació sobre la Repressió, que representi la veritable història tant de la ciutat i de Catalunya com dels milers de represaliats i dels seus repressors, els causants dels seus patiments. I això s’ha de fer a través de testimonis dels afectats, no amb relats d’historiadors.
