Em vaig ficar en la preparació de les Jornades amb el torb posat. El primer dia, divendres 22, va fer calor i va ser d’infart. Barcelona estava repleta de gent vinguda d’arreu. L’expectació era enorme. Els polítics pactistes del Parlament, l’alcalde i els periodistes més controladors estaven de vacances. Sense ordres contràries, la ciutat va ser presa per les banderes roges i els llibertaris. La trobada internacional va obrir els telediaris i va copar els titulars de tota la premsa, que per aquestes dates sempre hi ha falta de notícies. La policia va ocupar un discret segon pla i amb prou feines hi va haver incidents de consideració a excepció dels de la presó Model i els que la policia va provocar per manifestar-nos en favor de l’amnistia dels presos anarquistes i dels comuns.
La Cooperativa Cinema Alternatiu va projectar al matí el documental CNT: un poble en armes. Recollia una síntesi de documentals rodats en diversos períodes. Visualment, es donava molta importància a la Columna Durruti i a les col·lectivitzacions després de la revolució de 1936. A primeres hores de la tarda van trucar els ecologistes de TARA demanant-me que anés a les Rambles immediatament i que de pas els portés Alfals i «Energies lliures», que havien volat. Jo era al despatx amb Toni Puig, Litus i Pepita Galbany preparant la maqueta del número u de Barcelona Llibertària. Esperàvem Francesc Boldú per confeccionar l’alçat. Toni i jo pensàvem escapar-nos al Parc Güell a mitja tarda. Félix García havia muntat la parada de venda de números endarrerits i informació; Santi Arnauda, una exposició amb maquetes entre les columnes del parc, i Joan Úbeda assistia a Luisa Ortínez, de Vídeo Nou. Ens apetia passar una estona amb ells i veure com anava la cosa. Passaven cinema, actuaven els grups de teatre i s’improvisaven debats de qualsevol tema. Després baixaríem al Saló Diana a escoltar el final del primer gran debat: «Les lluites del Moviment Llibertari des del 36 fins als nostres dies», que anava a moderar Luis Andrés Edo.
Surto de la redacció d’Ajoblanco molt de pressa. El primer que Jordi Alemany em va dir va ser que la policia els obligava a desmuntar l’enorme cúpula geodèsica instal·lada en plenes Rambles i que no sabien què fer. Estava tan impressionat que només vaig dir-li: «Els carrers estan plens de banderes negres i cartells. Hem pres la ciutat. La Gran Via està igual». «Ho sé, la decoració arriba fins al Parc Güell. Els polis ens han demanat el permís i Dani els ha contestat que molt bé, que salut i anarquia. Ara pretenen destruir-la.» Quan vaig arribar fins als grisos, la resta de col·legues de TARA negociava el trasllat de la cúpula al Parc Güell. «La posarem al costat del molí de vent que dona energia eòlica», em va dir Rosa Pastó contenta i decidida, i em va donar un bessó molt tendre.
Com que era a prop, vaig anar corrent al Saló Diana per veure l’ambient. Cents de persones omplien els carrers i a la porta vaig xocar amb Beatriz de Moura i Carlos Semprún Maura en el mateix moment en què em va donar un tremend retortijó. Beatriz, l’única gauchista que va trepitjar les Jornades, em va acompanyar a una farmàcia del carrer Sant Pau. El boticari em va fer eixir a terra i em va dir que tractara d’aixecar una cama. Ho faig i va aclarir: «Aquest noi no té apendicitis. És flat».
Boldú, des de l’escenari del teatre, brindava els braços de la solidaritat llibertària als col·lectius que havien arribat de diferents països i ciutats d’Espanya. Eren innombrables. Després va dir que la premsa burgesa parlava de protagonistes —per Cohn-Bendit, el líder del Maig francès, portada en molts diaris— quan el que importava als llibertaris eren els continguts i no els líders ni els intel·lectuals a la recerca de fandango. Va utilitzar en algun moment les paraules «paleoanarquista ancorat en el 37». Suposo que es referia als vells de Toulouse i als pestanyistes que se’ls enfrontaven. «Armar una organització que depèn de l’assemblea oberta sense líders ni dirigents no és fàcil, però la nostra història ens llegeix tècniques d’organització per no caure en el dirigisme.» A continuació José Luis García Rua, de Granada, va reivindicar no celebrar el 18 de juliol sinó el 19, quan el poble en armes va derrotar el feixisme. No pot escoltar Cipriano Damiano ni Daniel Cohn-Bendit. Surto amb pressa cap a l’All a fer el diari. Toni em necessitava. Conclòs el treball Santi, Toni, Francesc, Juanjo i jo aniríem al festival de música del Parc Güell.
Santi Soler no va poder acompanyar-nos aquella nit per problemes de salut. Ho faig en companyia de Juanjo, Pepita, Litus i Toni. La marabunta de gent va desbordar totes les previsions. Hi havia vells cenetistes estupefactes davant la calor de la joventut rebel que trencava els motlles de l’autoritarisme. Hi havia xavals de tots els instituts de la ciutat i de la perifèria al costat de milers de joves, des dels més militants fins a undergrounds i pastissos de mig món. Mentre xerrem alegrement amb els membres del grup de teatre aragonès El Patito Feo, Karmele Marchante i Andrés Grima ens van presentar a Dany el Rojo. Em va sorprendre la seva bóta. Ens va contar que estava perplex davant el panorama i que vivia en comunitat a Frankfurt, on havia muntat una cooperativa de venda de llibres. Ens va alertar davant dels Schmidt,*Soares i González: «Són els nous engalipadors; venen el mateix que els feixistes però embolicat en llaços de socialisme desballestat». Karmele em va pegar una empenta indignada i en un apart em va contar que uns mascles s’havien entrellat en el debat feminista i opinat sobre la problemàtica de la dona. Karmele era llavors una feminista radical molt coherent i la periodista que més va revolucionar les redaccions de Mundo Diario i Catalunya Express, que pertanyien a la mateixa empresa; no sé en quin moment de la seva vida es va decebre i va fugir de qualsevol causa. Aquella nit, després d’explicar-me la incursió de «els mascles», va llançar unes sorolloses rialles, entre cruels i espurnes, que no me n’oblidaré a la vida. No m’atreveixo a abocar cap comentari. Els directors de cinema llibertari José María Nunes i Antonio Artero, envoltats per un munt de xavals que els parlaven alhora, van arribar fins a nosaltres i comentem el guirigall internacional de les Jornades.
Els debats del segon i tercer dia al Saló Diana van esbossar les diferents propostes de marxisme i anarquisme sobre les qüestions de l’Estat i la política, i es van discutir també els problemes de coordinació del moviment llibertari amb la CNT. Al Güell, sota un sol de justícia, van seguir les actuacions dels grups de música i teatre, les polèmiques feministes, el rodatge de Vídeo Nou, les exposicions, les parades de llibres, fullets i revistes. Les xerrades d’ecologia al costat de la cúpula i el molí atreien especialment els xavals fills de l’emigració, suposo que per ser la primera generació que no havia crescut als camps sinó en pisos d’extraradi de seixanta metres quadrats. Transmetien una passió per la naturalesa heretada dels avis més visceral que ideològica.
Pels altaveus del parc sonava una vegada i una altra Trans-Europe-Express, de Kraftwek. Els responsables de l’organització sabien, per tant, de què anava la música. Era rar sentir allò allà. També es van improvisar debats sobre la COPEL —aquells dies se succeïen ininterrompudament motins de presos comuns a les presons de tot Espanya—, sobre l’educació llibertària i com organitzar els ateneus i l’autogestió a les fàbriques. Recordo una amena conversa amb Antonio Morales, del Comitè Regional, sobre el que ens havia ocorregut en el míting de Montjuïc amb Juan Gómez Casas. Antonio anava de crani, era l’encarregat dels actes i actuacions del Parc Güell.
Al vespre, els grups de treball s’esvaïen i baixaven de tots els recots del parc en fileres infinites fins a la gran esplanada. Anaven a la recerca de la temible ascensió de la festa llibertària. Sis-centes mil persones van passar pel parc. Un parell de generacions d’entre quinze i trenta i pocs anys vam voler després del franquisme unir la festa amb el lleure, la cultura, l’educació, la revolució, el sindicat i les diverses memòries històriques. Inaudit.
Xerrava satisfet amb Toni, Juanjo i els amics de la Sala Villarroel i de la llibreria Epsilon quan va passar Ocaña. En veure’ns reviure va exclamar: «Ai, nenes, una que està emocionada, va a reivindicar l’obvio en gran». Aquella nit vaig ser molt conscient. Quim Monzó i Albert Abril es van equivocar, quan anys enrere pontificaven que tota revolució estava perduda per endavant. Jo en visc una. I encara que no va ser el que vam voler, va canviar la mentalitat espanyola per sempre, encara que ara sembli que el Partit Popular fundat per Fraga pretengui retornar-nos a les cavernes de la ira.
Feia un mes que el FAGC havia muntat la primera manifestació homosexual a les Rambles amb motiu del dia internacional de l’orgull gai. Havien exigit la immediata derogació de la llei que condemnava els homosexuals a la marginalitat: «Llibertat sexual, amnistia total», titllaven en cap Armand de Fluvià i Jordi Petit, els veterans lluitadors pels drets dels homosexuals. Al costat d’ells anaven Camilo, Ocaña i Nazario, vestits de sevillanes entre un renou de ventalls i volants.
En plena actuació d’un cantautor, els tres reis de les Rambles van copar l’escenari. Nazario portava una xarxa en comptes de samarreta, Ocaña anava amb un vestit negre de dona i Camilo només vestia uns pantalons blancs. Allà van improvisar un estriptis. A partir d’allò, tota convenció es va veure avall. Molta més gent del que qualsevol pugui suposar va fer l’amor per primera vegada en la seva vida entre els arbres d’un parc. Alguns vells es van escandalitzar del que veien. Juanjo va dir que a la CNT no tots acceptaven l’amor lliure. Una mostra més del quiebro generacional.
Karmele va publicar dos dies després a Mundo Diario un article breu que sintetitza l’esperit d’aquells dies. El va titular «La llarga nit de l’Anarquia»: «Les Jornades han estat un èxit d’espontaneïtat, d’imaginació, de creació, d’antiautoritarisme, de crítica al poder en pla graciós. El parc es convertia a la nit en un dormitori col·lectiu, quan els esgotats pencaires treien els sacs i esperaven al matí de l’altre dia. De tot n’hi ha hagut aquests dies. Abraçades i cop de porra. Anades i vingudes a la presó Model entre manifestacions i “salts”. Encesos crits de “Tots al carrer, comuns i polítics”. La tensió que es va crear amb motiu dels motins de diverses presons del país va ser aprofitada des de les Jornades per demanar amnistia total. Els anarcos demanen les coses a cop d’imaginació i humor. Tot estava admès. Hi va haver una espècie de pacte col·lectiu perquè la llibertat es convertís en ideologia. Per això quan Pepe Ocaña, Camilo i Nazario, travestis i transposats, se’n van pujar a l’escenari, l’orgasme delirant es va fer col·lectiu. Mentre se n’anaven traient la roba als acords d’un “que és nu i que es menja”, Pepe Ocaña va aconseguir el micro i va entonar un pasdoble. L’orquestra de rock que estava actuant va haver de callar, el personal només tenia ulls per a la improvisada actuació dels travestis. L’increïble es va fer realitat en el moment en què Ocaña va etzibar: “No soc gitana pura, soc gitana llibertària, per això demano amnistia per a totes les”, alhora que s’orinava en olor d’aplaudiments. Els rossos europeus, que estaven de visita, i que se suposava que estan tan “la page en todo”, no donaven crèdit al qual veien. Potser perquè no estan acostumats a conjugar el surrealisme amb el sentit de l’humor i la il·lògica llibertària».
Tanmateix, hi va haver un punt fosc, un incident que evidenciava el futur que ens esperava. El debat que suscitava més interès, com articular el moviment llibertari en el futur, va sotsobrar a causa de les intransigències que fomentaven tanta desunió, tanta intriga i tanta secta.
El dilluns 25 de juliol a les quatre de la tarda el programa anunciava, al Diana, «Crítica a la societat industrial i alternatives llibertàries. Anarquisme i ecologia». L’enunciat era una cosa altisonant, però tots sabíem a què feia referència. En aquella ocasió l’equip d’Ajoblanco participava a través de Jordi Alemany, de TARA. El Saló Diana estava replet. Passaven els minuts i res. En una gran pantalla van aparèixer una successió de diapositives que evidenciaven la violència d’Estat. Contra la natura, contra els manifestants, contra els presos socials. A conte de què venia tanta foto? Algú va dir que calia anar a la Model a treure els presos. Vam discutir a Boldú, Luis Andrés Edo i quatre o cinc més en un racó de l’escenari. Quins nervis! Edo va agarrar el micròfon i va dir que hi havia la proposta de suspendre el debat i anar tots junts al Parc Güell, perquè s’havia avançat l’acte de cloenda perquè tothom pogués acudir a les nou del vespre a una gran manifestació en favor de l’amnistia dels presos socials i anarquistes davant la Model.
Aplaudiments d’uns, picar de peus d’altres. Més discussions. Toni i jo ens apalanquem en un racó i hi ha un gest a Xefo Guasch, que estava amb Joan Úbeda, perquè ho gravés tot. Joan em va explicar l’esglai que va viure el dia anterior, mentre gravava només per primera vegada en la seva vida i els grisos van entrar al Diana perseguint un manifestant en favor de l’amnistia. Amb Toni comentem la situació. Edo havia estat pres molts anys i ara vivia un somni: Barcelona respirava l’anarquia com en temps de Durruti, però a la presó de la mateixa ciutat hi havia anarquistes. Un tipus desgavellat va agarrar el micro i va dir: «A Carabanchel hi ha un motí i quatre morts». Algú va exclamar: «Un provocador!». Va créixer el desconcert. Edo va anunciar que la informació era falsa i va segrestar el micro.
Un xaval ros amb accent català va assegurar que els cenetistes de tota la vida no volien que se celebrés el debat més transcendental per al futur del moviment llibertari i de la CNT, que aquesta actitud era intolerable. Un grup de faistes o leninistes infiltrats, no sé, el van afusellar i van repetir la consigna: «Anarquistes i comuns al carrer. Assalt a les presons franquistes». D’altres exigien el debat ja.
Edo va tornar a parlar. Va dir que el company Romà demanava resumir una ponència contra el desenvolupament i en defensa de les teories de Kropotkin que el grup Isaac Puente, de Bilbao, havia elaborat concebudament. La intervenció anava a durar deu minuts. «Després de la ponència votarem a mà alçada la suspensió o no del debat per arribar a l’acte de cloenda al Güell.» Boldú va passar al costat de nosaltres fent espurnes i va afirmar: «He trencat amb Edo per sempre. Vaig al Güell a clausurar les Jornades».
L’exposició va durar una eternitat i cada vegada hi havia més gent. El ponent defensava un altre model de desarrollismo. «Entre la Phisis i la Polis, seguim la tradició naturista dels anarquistes espanyols. El model de desenvolupament dels Estats Units exportat a tots els països implica que el planeta reverteixi. De debò els anarcosindicalistes pretenen autogestionar les multinacionals?» Edo, mitja hora després, tens i irritat, es va plantar al costat d’ell. El bilbaí va seguir cinc minuts més com si res fins que va desaparèixer d’escena. Més renou. Que si es votava, que si se n’anava al Güell o no. Un guirigall que va concloure amb una votació a mà alçada que va ser favorable a la suspensió. Però molta gent es va negar a abandonar el teatre perquè creia que el debat pendent, com organitzar-se, era el més important de les Jornades. «Jo me’n vaig al Güell. Qui vulgui seguir aquí que ho faci, el micro es queda i us ho munteu», va concloure Edo.
Petons, embolics i indignació. També aplaudiments. Militants obedients van començar a marxar. Els més, llibertaris a punt de sindicar-se, no es van moure. Els italians que havien vingut ex professo per decidir si calcaven el model de la CNT en els seus feus no entenien què passava. La sala va seguir plena, es va nomenar un nou moderador, Oriol Albó, del col·lectiu Bardina, i va seguir el debat. No recordo el nom del tipus amb accent català que va exposar amb una precisió demolidora els problemes que aguaitaven a la CNT i als llibertaris espanyols en general. Era una cosa que afectava mitja Europa i de la solució de la qual depenien massa coses per a jugar amb elles. Els del col·lectiu Vídeo Nou conserven aquesta intervenció. Abans, va sortir Jordi Alemany. Amb emoció va fer una crida en favor de la unitat de tots els que defensaven l’acció directa i va insistir que li semblaven absurds els plantejaments sectaris. «Anar en favor de l’amnistia total és compatible amb el debat més decisiu d’aquestes Jornades. Quan el capital actua unit en tots els fronts, nosaltres no podem anar, d’una banda, els homosexuals per una altra i els ecologistes per una altra. El moviment llibertari ha de donar cabuda a tots els grups, sense sectarismes.»
La intervenció que em va donar tant que pensar va situar la CNT en un context històric superat. Els obrers s’havien educat en el sindicat i en l’ateneu llibertari, mitjançant converses i lectures, quan la CNT lluitava en el marc del món del treball i de la producció. Però a partir de la dècada dels cinquanta, la irrupció de la televisió i de la cultura de masses havia envaït totes les àrees, incloses les de l’oci i les vacances, conquerint les diferents esferes de la vida i desvirtuant la línia divisòria entre la cultura de la classe obrera i la de la burgesia, i alhora emergien altres conflictes, com el deteriorament ambiental del planeta, que afectaven tothom. La CNT del futur, va dir l’anarquista el nom del qual no he pogut esbrinar, ja no podia centrar-se només en el món laboral. Cada grup alternatiu havia de desenvolupar una proposta en el seu camp d’acció, ajuntar-les totes i elaborar una alternativa global en els diversos camps de la vida quotidiana. Però aquella intervenció profètica se la va emportar el temps.
Fotos 1,2,5 i 6: Pilar Aymerich
