Vint anys després dels brutals assassinats de Sharon Tate i del matrimoni LaBianca, Charles Manson segueix centrant l’interès dels mitjans de comunicació.
Nomenar Manson és provocar un escalf, un bolcat a l’estómac.
És Manson l’Anticrist?
La reencarnació del MAL?
O tan sols un paranoic que està pagant pels crims d’unes esquizofrèniques il·luminades -les Manson girls- que pretenien purificar el món assassinant, mutilant i embadalant les parets amb la sang de les seves víctimes?
Demà ho sabrem.
Sigui el que sigui, el cert és que aquests assassinats van acabar amb el somni hippy.
Aquesta entrevista en exclusiva trenca el seu confinament en solitari al penal de Sant Quintí.
Manson parla dels assassinats, de la seva filosofia, del seu empresonament…
Algunes respostes poden semblar críptiques, incongruents o demencials…
No hi ha per què alarmar-se: ho són!
«L’Era de Piscis serà crucificada a la creu de Plutó. Predicció: En el futur, Charles Manson es metamorfosarà en un gran heroi popular americà.» (Wayne Diari d’Aquari.)
Potser ja ha succeït.
Charles Milles Manson s’ha convertit en un dels mites del segle xx.
És l’«Home Viu Més Perillós».
De tots els sobrenoms amb què se’l coneix, potser el menys apropiat sigui el d’«Assassí de Masses».
Manson va ser condemnat sota el càrrec d’incitació a l’assassinat.
però mai es va poder provar que ell executés els crims personalment.
Fora el que fos, el cert és que el 9 d’agost del 69 Califòrnia va despertar l’inimaginable, amb l’impensable, i les onades del xoc que van produir els assassinats continuen sacsejant l’Estat.
Els assassinats van posar fi oficialment a la dècada dels seixanta.
El mite Manson ha estat explotat fins a extrems inversemblants: la seva cara apareix, fent miques, en els cromos d’un xiclet anomenat Terrorist Attacks…!
Ens agradi o no, el cert és que Manson és un mite: el M A L.
Charles Manson passarà la resta de la seva vida entre reixes, per més teories i interpretacions que apareguin.
L’única persona que ens pot aproximar a la veritat és el mateix Charles Manson…
«No li importa si no sec, veritat?
És l’única oportunitat que tinc perquè les meves mans romanguin sense manilles. »
Manson riu; durant una hora parlarà i francament sobre la massacre Tate/LaBianca, sobre la seva música, la naturalesa del Mal, la seva preocupació per la vida salvatge i la pol·lució, la vida a la presó, la mort, el Satán que viu dins d’ell.
Nikolas Schreck va necessitar tot un any de correspondència per aconseguir una cita amb Manson.
Avui, Manson està relativament lúcid, tot i que a vegades sembla perdre’s: «Realment no em mou. Si estic aquí, estic aquí; si me’n vaig allà, segueixo estant aquí.»
-¿Qui soc jo?
-Mira al carceller i prossegueix – Prendré el seu uniforme, em calçaré les seves botes i m’agradaré d’aquesta presó.
Me n’aniré carretera avall i seré un rodamon.
Si tinc aquesta sort.
No m’agrada matar.
No mato boscos.
No mato arbres.
No m’agrada matar, però soc com qualsevol altre: puc arribar a fer-ho si se m’empeny.
Per a mi resulta tan fàcil com cuinar un pollastre o un pedaç de bistec.
