15 de març
En el silenci del matí, els coloms perplexes miren cap avall des dels sostres de l’església i semblen atònites. No arribar a explicar-se el desert urbà.
Jo tampoc.
Llegeixo els esborranys d’Offline de Jess Henderson, un llibre que sortirà en alguns mesos (en fi, hauria de sortir, ja es veurà). La paraula «offline» adquireix un relleu filosòfic: és una manera de definir la dimensió física del real en oposició, és més, en sostracció, a la dimensió virtual.
Reflexiono sobre la manera com està mutant la relació entre offline i online durant la propagació de la pandèmia. I intento imaginar el després.
En els darrers trenta anys, l’activitat humana ha canviat profundament la seva naturalesa relacional, proxèmica, cognitiva: un nombre creixent d’interaccions s’ha desplaçat de la dimensió física, conjuntiva –en què els intercanvis lingüístics són imprecisos i ambigus (i, per tant, infinitament interpretables), en què l’acció productiva involucra energies físiques, i els cossos es freguen i es toquen en un flux de conjuncions– a la dimensió connectiva, en la qual les operacions lingüístiques són mediades per màquines informàtiques, i per tant responen a formats digitals, l’activitat productiva és parcialment mediada per automatismes, i les persones interactuen cada vegada més densament sense que els seus cossos es trobin. L’existència quotidiana de les poblacions ha estat cada vegada més concatenada per dispositius electrònics relacionats amb enormes masses de dades. La persuasió ha estat reemplaçada per la impregnació, la psicòsfera ha estat inervada pels fluxos de la infòsfera. La connexió pressuposa una exactitud llampre, sense pèls i sense pols, una exactitud que els virus informàtics poden interrompre, desviar, però que no coneix l’ambigüitat dels cossos físics ni gaudeix de la inexactitud com a possibilitat.
Ara, heus aquí que un agent biològic s’introdueix en el contínuum social fent-lo fer implosió i obligant-lo a la inactivitat. La conjunció, l’esfera de la qual s’ha reduït en gran manera per les tecnologies connectives, és la causa del contagi. Ajuntar-se en l’espai físic s’ha tornat el perill absolut, que s’ha d’evitar costi el que costi. La conjunció ha de ser activament impedida.
No sortir de casa, no anar a trobar-se amb els amics, mantenir una distància de dos metres, no tocar ningú al carrer…
Es verifica aquí llavors (és la nostra experiència d’aquestes setmanes) una enorme expansió del temps viscut en línia; no podria ser d’una altra manera perquè les relacions afectives, productives, educatives han de ser transferides a l’esfera en què no ens toquem i no ens ajuntem. Ja no hi ha cap xarxa social que no sigui purament connectiva.
