S’ha dit de la Barcelona dels 70 que va ser una ciutat lliure i oberta en què tothom hagués volgut estar. D’altres creuen que aquell període va ser l’origen de la ciutat diversa que és avui. Per a alguns, l’autèntica revolució va ser el Madrid de la Movida. Les versions varien. No hi ha res més difícil que intentar encapsular l’esperit d’una dècada. Com va prendre l’underground dels 70? Quan i per què es va acabar? Quins ensenyaments podem extreure? Fins a quin punt era un underground? Hi havia de veritat tantes? Cada sobrevivent comptarà sempre la seva versió, deformada pel vol lliure de la memòria.
Aquell període quedava pendent d’una revisió a fons. El Macba es va aproximar a l’època el 2016 amb la seva exposició Gelatina dura, històries escamotejades dels 80, però la seva mirada tenia una altra òptica.
A diferència la Movida madrilenya, que ha merescut diverses exposicions –l’última, a càrrec de Foto Colectania, a la mateixa capital catalana– l’underground barceloní no ha sigut objecte en la seva globalitat una gran revisió. Hi ha hagut mostres parcials, com les d’Ajoblanco o la que el MNAC va dedicar al Víbora. Però no un aterratge ambiciós i detallat en els múltiples underground que van conviure a la ciutat als 70.
En contrast també amb el Madrid dels 80, la Barcelona de la dècada anterior no comptava amb altaveus mediàtics que la projectessin per Espanya. Ni tan sols a la mateixa Catalunya es va cuidar i va divulgar com es mereixia. La cultura institucional del primer pujolisme va passar com una piconadora sobre aquell llegat, i la resta el van posar la supèrbia i la desídia d’una ciutat que a partir de l’èxit del 1992 es va creure que havia donat amb la pedra filosofal de l’excel·lència.
Mentre Madrid divulgava la seva Movida, a Barcelona se silenciava el llegat del seu ‘underground’
El llegat es va dispersar. Al col·leccionista càntabre José María Lafuente li va resultar fàcil fer-se amb arxius molt representatius de l’underground barceloní. Encara que costi creure-ho, cap institució ni cap altre col·leccionista s’hi havien interessat. Els seus propietaris van accedir a vendre. En el seu nou destí santanderí estan molt ben cuidats i dignificats, però el cert és que fotos, cartells, revistes, correspondència, llibres i originals d’aquella època se’n van anar per no tornar.
Qui tracta ara de reivindicar aquella Barcelona contracultural i de situar-la al lloc que es mereix és el Palau Robert, que ha encarregat al periodista i escriptor Pepe Ribas que sigui comissari d’una exposició sobre el tema que en principi obriria les portes el maig del 2021.
Jordi del Río, director general de Difusió de la Generalitat, va fer l’encàrrec a Ribas “perquè és algú de consens i perquè és la persona ideal per assumir el repte de rastrejar el deute pendent que teníem amb una generació molt creativa, però que també va ser autodestructiva, una generació de la qual mai fins ara s’ha ocupat la cultural oficial”.
La iniciativa sobre l’underground a Catalunya s’emmarca en la línia expositiva que ha impulsat Del Río en un Palau Robert que fins no fa gaire era una mera oficina de turisme. L’underground seguirà així l’estela de mostres com les dedicades a America Sánchez, a Bocaccio o, actualment, als feminismes.
Ribas, fundador de la revista Ajoblanco, respon des del seu refugi a l’Empordà que el que intentarà al maig és “mirar cap a aquesta dècada amb honestedat i treballar només amb materials del moment, sense interpretar, per mostrar la gent jove d’avui que es pot crear i viure al marge, sense necessitat de subvencions”.
Aquesta seria una de les aportacions de l’exposició. Una altra, constatar que l’underground barceloní va ser en realitat molt català, ja que la seva ona expansiva va prendre en altres moltes ciutats. I Ribas no es refereix només a Canet de Mar, seu del festival de música i del grup Comediants: “La festa llibertària es va estendre arreu, més del que imaginava llavors. Terrassa, Reus, Salt, Sallent, la Floresta són només alguns exemples de llocs on passaven coses molt interessant i creatives”.
I un ensenyament més: un esperit col·lectiu que Ribas veu perdut. “Ara manen la competència i el sectarisme, mentre que la solidaritat dels 70 era sentida”.
Per preparar l’exposició, Ribas es recolza molt en la tasca de recerca que ha realitzat el músic, poeta i dibuixant Canti Casanovas, creador de La Web Sense Nom, una apassionant immersió en la contracultura dels 70 que acumula més d’una dècada de treball.
Aquesta documentació i la que ha recaptat al llarg dels anys el mateix Ribas –autor d’un llibre titulat Los ’70 a destajo– permeten traçar tres períodes en què es basarà l’exposició del Palau Robert. El primer arrenca a finals dels 60, molt influït pel rock, la música psicodèlica i la progressiva i per “uns viatges prematurs a l’Índia”.
Una segona fase s’inicia amb fites com l’obertura de la sala Zeleste (1973) i la sortida de revistes com Ajoblanco i Star (1974), i està marcada per preocupacions com l’ecologia, el feminisme, la llibertat sexual, en antimilitarisme o l’antipsiquiatria. I la tercera sorgiria a la calor del punk i del seu nihilisme, amb el festival del Casino Aliança del Poblenou de 1977 com a moment fundacional.
Com acaba la festa? Van ser l’heroïna i el pujolisme, com sovint s’ha sostingut, els seus enterradors?
“És més complex que tot això. El pujolisme va influir, però el mateix retorn de la democràcia va obligar a institucionalitzar la cultura, que és una cosa impossible, perquè els creadors han de ser lliures, i aquesta és una lliçó per avui dia, quan tot s’ha institucionalitzat. Contracultura i democràcia són incompatibles. Es va apagar el focus. Després va arribar la moguda i es va esborrar l’empremta”.
“A Madrid –prossegueix Ribas– es divulgava la moguda, i aquí es va prohibir divulgar l’underground. Sobre l’heroïna, el treball de documentació que estic fent m’ha demostrat que aquesta droga no va ser la causa de la fi de la festa, sinó la conseqüència del desencant de veure com el màrqueting havia domesticat el moviment contracultural”.
I les? Són un mite?
“La llibertat, en aquest segle de moral victoriana, catolicisme integrista i franquisme va portar la sensualitat. I toquets diversos. Calia experimentar i hi va haver efectivament sexe en grup“. Però d’aquestes experiències no hi haurà fotos a l’exposició. “El que es viu de veritat no es fotografia”, conclou Pepe Ribas.
