Palau Robert (Barcelona) Del 2 de juny de 2021 fins al 6 de març de 2022
CentroCentro (Madrid) Del 20 d’octubre 2022 fins al 5 de març de 2023
–
Els anys setanta del segle XX van veure florir a Catalunya tot un seguit de moviments de resistència al règim amb el tret comú d’una generosa vocació social i comunitària, la majoria d’ells vehiculats de manera creativa en el que va representar una veritable revolució cultural en pràcticament totes les disciplines, amb una intensitat especial en la música, el còmic, el teatre, la poesia i l’edició.
L’exposició «Underground i contracultura a la Catalunya dels 70», presentada al Palau Robert de Barcelona i a CentroCentro de Madrid, inclou multitud de documents d’època recopilats i comentats per Pepe Ribas i Canti Casanovas, comissaris de la mostra, que tracen un guió a partir de l’arc cronològic dels anys setanta sumant-hi la mirada personal que els atorga haver estat part activa, moltes vegades d’implicació directa, dels esdeveniments aquí descrits.
Els temps sí que van canviar
Per fi una exposició sobre l’underground i la contracultura dels setanta a Catalunya. Van ser uns anys de creativitat desbordant, sense cànons imposats, viscuts al marge de prebendes, partits i institucions. Les incoherències del règim franquista en la seva decadència, la persecució política centrada en els partits marxistes i independentistes, i la distància geogràfica que ens allunyava del centre neuràlgic de poder van fer possibles unes esquerdes per les quals es va colar una part de la joventut inquieta i connectada amb els corrents contraculturals que arribaven de fora del país.
Durant els anys d’inestabilitat política a causa de la lluita entre franquisme i democràcia, aquesta joventut va aconseguir experimentar la llibertat. Hi havia una necessitat existencial urgent d’escapar de les urpes de l’autoritarisme en temps de rock and roll, de contracultura i del Maig del 68 francès. No va ser fàcil. Va costar angoixes, multes, segrestos, cops, judicis i detencions. No obstant això, la imaginació i l’entusiasme van desbordar els murs, van poblar els carrers i van alliberar les ments.
L’experiment de la llibertat va afavorir trobades físiques, associacions, viatges i espais compartits que avui poden semblar inversemblants. Es va renovar la música popular a través del folk, de la música progressiva i també de la música laietana; van néixer companyies de teatre que van revolucionar l’escena incorporant el mim, la màscara, allò grotesc, l’expressió corporal i l’enginy. Per molts cops que dificultessin el camí, l’art es va unir a la vida. Aquell desvergonyiment i aquella ruptura vital van multiplicar la set poètica i la necessitat de conversar fins a compartir les experiències en plena era del Nosaltres. Va néixer el comix underground com metralla contra el cervell oprimit, es van obrir espais de llibertat on trobar-se, comunicar, fumar i escoltar música.
Van ser molts els que van fugir de les famílies autoritàries per compartir habitatges i muntar comunes. La Rambla barcelonina es va transformar en un fòrum públic on la gent es trobava gratuïtament sense necessitat de telèfons. Van aparèixer revistes contraculturals sense subvencions ni insercions publicitàries, així com multitud de fanzines i de quaderns de poesia.
No només es va lluitar per reivindicar la llibertat sexual, el feminisme i els drets dels homosexuals, també es van desenvolupar les medicines alternatives, els estudis sobre les energies renovables,
l’agricultura biològica, i van esclatar les primeres mobilitzacions en defensa del medi ambient i a favor d’una societat ecològica. En el camp de la psiquiatria es va produir un moviment de sensibilització per posar fi als electroxocs i els manicomis. Va néixer l’objecció de consciència i es van organitzar concentracions massives a favor de l’amnistia, també dels presos comuns.
Aquella primavera de la llibertat va acabar després de la primera onada punk, el cas Scala, la fragmentació de l’underground i de la contracultura, la culminació dels pactes de la Moncloa i l’adveniment de l’era del Jo. Tot i així, les noves formes de vida que havien sorgit van propiciar moltes de les mentalitats i llibertats civils que gaudim avui dia en la nostra quotidianeïtat, sense adonar-nos que tenen un origen i que res és com abans del 68.
Agraeixo a Jordi del Río l’encàrrec que em va fer com a comissari, a tot l’equip del Palau Robert la seva tasca, i dono les gràcies a Canti Casanovas, un soci insuperable que és tan autor de l’exposició com jo. També dono les gràcies a Dani Freixes, arquitecte de la mostra, i a la dissenyadora Gemma Villegas per l’enginy desenvolupat i, per descomptat, als molts protagonistes de la nostra generació que ens han deixat materials i compartit informacions i consells sense els quals la nostra tasca no hauria estat possible.
Per acabar, cal destacar que tots els materials mostrats i utilitzats són d’aquells anys viscuts entre dos mons.
Pepe Ribas, maig de 2021
Fotos ©LaPerspectiva
