En els últims anys hem assistit a la màgica transmutació de “La Psiquiatria” a “Salut Mental”.
La versió oficial de la història, aquesta que escriuen els vencedors, ens conta que els processos de Reforma Psiquiàtrica van aconseguir tancar els manicomis i crear moderns serveis de salut mental més propers i eficaços per atendre el sofriment psíquic.
També ens diu que el desenvolupament dels psicofàrmacs -ara amb molts menys efectes secundaris que els antics- és el responsable que persones que en altres èpoques haguessin hagut de ser recloses de per vida, avui puguin tenir una existència normalitzada.
Fins i tot poden aconseguir ocupacions precàries i inserir-se en el mercat laboral.
I assenyala que el principal obstacle per a la total integració social és que la “malaltia mental” té mala premsa i cal emprendre campanyes de sensibilització amb l’objectiu que la societat comprengui que la depressió, l’esquizofrènia o el trastorn bipolar són malalties com qualsevol altra, com l’asma o la diabetis, per exemple.
Aquesta versió oficial de la història, sumada a la il·lusió de l’Estat de Benestar en la qual hem viscut fins fa poc menys d’una dècada, ha aconseguit que l’única reivindicació durant tots aquests anys hagi estat quantitativa.
S’exigeixen més centres, més serveis, més professionals, més fàrmacs, més campanyes, més recursos per a la Salut Mental.
Com a resultat, tenim una amplíssima xarxa de serveis, un batalló de professionals destinats a diagnosticar qualsevol persona que manifesti malestar o que es comporti d’una manera no funcional per al sistema, campanyes antiestigma a les marquesines de les ciutats més poblades del país i reportatges als mitjans de comunicació generalistes relatant les bondats i avenços de la disciplina.
Tanmateix, la realitat objectiva ens mostra que aquest desenvolupament no ha ofert un escenari més positiu que el que teníem a finals dels anys 80.
Malgrat la multiplicació de recursos i l’aparició de nous i millorats psicofàrmacs no s’ha evitat que el nombre de persones que viuen amb un diagnòstic psiquiàtric hagi augmentat de forma alarmant.
Els ciutadans que fan servir els serveis de salut mental es converteixen, gràcies al toc màgic del diagnòstic, en persones la capacitat d’entesa, decisió i acció automàticament es posa en dubte i rebutja, com ocorria amb els alienats fa un parell de segles.
Qüestionar l’ordre social continua sent perillós.
Revelar -a través del patiment- els danys que produeixen sobre la nostra existència la desigualtat social, l’exigència de normalitat, el mandat de ser sempre productius, la precarietat o la soledat, exigeix un cop d’efecte per fer-los callar.
Rebre un diagnòstic de trastorn mental s’ha convertit en la camisa de força dels nostres dies.
L’avanç de la ciència mèdica ha substituït -amb un altre truc de màgia- els murs del manicomi per elevades dosis de drogues psiquiàtriques que provoquen sobre les persones ferides semblants a les que causava la reclusió.
L’encís és ara un encerro químic: la dependència indefinida de substàncies que modifiquen els afectes, les sensacions, la capacitat de pensar i el propi cos.
Comptant a més amb la generosa ajuda de la indústria farmacèutica, avui ja tenim el psicofàrmac adequat per a cada estat emocional pertorbador.
Perquè tot es diagnostica.
Perquè sembla no ser possible patir sense ser diagnosticat i medicat.
Les lògiques de control social i exclusió que va combatre l’antipsiquiatria continuen estant vives en la patologització del sofriment (aquesta tendència a diagnosticar qualsevol malestar i convertir-lo en “malaltia mental”) i la seva consegüent medicalització.
També són presents en els internaments hospitalaris involuntaris, en la presa de medicació forçosa, en les exigències de submissió quotidianes (“has de venir a les cites”, “has de perdre pes”, “no pots viure sola”, “no pots tenir xicota”, etc.) i en la coerció de cada dia.
La il·lusió que s’està fent una cosa substancialment diferent, més humanitària alhora que científic, que s’està cuidant la ciutadania des dels recursos que posa a la seva disposició un estat de dret, pot mantenir-se intacta amb una bona operació cosmètica i l’il·lusionisme dut a terme per l’Estat de Benestar.
Però els centres de salut mental, els centres d’atenció psicosocial, les associacions i els equips d’atenció no són més que un psiquiàtric trossejat (una mica més de màgia), un laberint del qual no serà possible sortir a partir del moment en què es travessa la porta d’entrada al sistema de salut mental.
El poder atorgat en saber psiquiàtric -en saber “salut mental” avui-, que permet que segueixi desplegant la seva artilleria per portar qualsevol ciutadà desviat a la normalitat moral, sempre pel nostre bé, continua sent el monstre a combatre.
Avui, exactament igual que ahir.
Ens trobem en un moment en què la mateixa psiquiatria hegemònica naufraga. El mèrit és només seu: es tracta d’una disciplina amb cada vegada més pacients i un patiment que no cessa d’augmentar. Des d’un punt de vista científic, mèdic, el paradigma és insostenible. Ni cuida, ni ofereix alternatives. Simplement, ha definit els confins d’un carreró sense sortida on la falta de llum i aire fresc no pot ser justificada sota cap premissa. Les contradiccions del món de la salut mental s’aguditzen per moments… Com pot ser que la formació dels professionals estigui en mans de les empreses farmacèutiques?, com es pot justificar el creixement exponencial de la despesa en psicofàrmacs?, quines garanties ofereix l’actual sistema de patrocinis i finançament de la investigació psiquiàtrica?, què succeeix amb l’ús generalitzat de corretges i ingressos forçosos als hospitals i dispositius?, per què l’atenció psiquiàtrica continua sent un àmbit d’excepció on no s’ofereixen dades (per exemple sobre les contencions amb corretges) ni explicacions (per exemple quan un psiquiatre director d’un recurs és acusat de tres agressions sexuals, tal com ha passat recentment a Madrid)?
Davant d’aquest panorama, defensem la necessitat d’un pensament a contramà, d’un moviment que treballi per la superació de les condicions de vida que imposa la psiquiatria tal com la coneixem i patim.
Per això ens enllacem amb la història de l’antipsiquiatria i advoquem per la seva pertinència.
L’antipsiquiatria continua sent necessària perquè no podem tolerar la intromissió en els nostres cossos i ments de la indústria farmacèutica i la vulneració sistemàtica dels drets humans sense exercir una frontal oposició.
No ens queda altre remei que estar allà, estirant la corda com sigui necessari.
Sent un més dels molts agents que treballen per construir pas a pas un contrapoder que ofereixi resistència i comunitat.
No és una opció estratègica, és l’única sortida possible.
