Paul Valéry, en el seu Ego scriptor, sostenia que «El poeta no té per finalitat comunicar un pensament, sinó despertar en els altres un estat emocional en què neixi un pensament anàleg (però no idèntic) al seu. La “idea” exerceix (en ell com en els altres) tan sols un paper parcial». Un bon poeta transforma l’experiència en forma, domina i porta al límit el llenguatge, dialoga amb la tradició literària, revela alguna cosa nova i deixa empremta. Un mal poeta fa servir tòpics, confon emoció amb poesia, manca de precisió, no deixa rastre: pura posa.
Alguns crítics han arribat a aplaudir poemes escrits per intel·ligències artificials, perquè complien la forma, tot i que mancaven dels elements que donen vida i música a un poema. Perdre la capacitat de llegir poesia no és només deixar de gaudir d’uns llibres; és patir una mutilació en la nostra manera de percebre la realitat. La novel·la organitza el temps en seqüència. La poesia l’intensifica: fil de llum, temps que vibra.
Quan la metàfora s’empobreix, també ho fa la nostra capacitat d’empatia. Si perdem la capacitat de llegir poesia, ens tornem literals. I el literalisme és l’avantsala de la intolerància. Sense la flexibilitat mental que atorga la metàfora, som incapaços de posar-nos en el lloc de l’altre, perquè l’altre deixa de ser una possibilitat poètica per convertir-se en etiqueta, dada o estereotip.
Avui més que mai, necessitem aquesta habilitat. Estem envoltats d’un llenguatge anestesiat —el de la publicitat, la política i els algoritmes— que busca l’eficàcia per damunt de tot. Tenir sensibilitat poètica és desenvolupar un sistema immunitari lingüístic. Qui sap llegir Federico García Lorca o Dante Alighieri està més preparat per sospitar quan li estan venent una mentida, perquè les seves orelles estan entrenades per detectar la fusta podrida en el llenguatge.
Sense poesia, l’ésser humà es queda mut davant les seves experiències més profundes. El llenguatge poètic ens fa menys ingenus davant les paraules perquè ens ensenya que les paraules tenen doble i triple fons. Qui no capta la ironia d’un vers, captarà la mentida d’un demagog?
Quan l’ésser humà perd el ritme i la imatge en la seva escriptura, perd l’accés al seu inconscient. Llegir i escriure a vegades són formes de desig, d’estar al límit sense caure. La capacitat de llegir poesia és, en última instància, la capacitat de reconèixer que hi ha un misteri darrere del qual és quotidià. És el que ens diferencia d’una intel·ligència artificial purament lògica o d’un animal purament instintiu.
A menys que siguis algú a qui irrita allò que no és nítid o que, per contra, entela el bassal per semblar profund. O aquell que obre un llibre de poemes amb la mateixa ansietat amb què es busca una adreça en un mapa, amb pressa per trobar una resposta. O el golafre que no s’alimenta del poema, sinó de la glossa del poema. Aquell que apaga les estrelles per poder comptar quantes n’hi ha. La seva tragèdia és que, de tant buscar el perquè, oblida sentir el com. Al final, mor d’inanició.
Foto d’Allen Ginsberg: Renaud Monfourny
