Una bona manera d’entendre un sistema complex és alterar-lo i després veure què succeeix. Paràsits és una casa volta del revés que mostra amb absoluta claredat de què està feta la vida dels nostres dies (i el que ens succeeix en viure-la).
El més important de la pel·lícula és l’escala.
Aquesta llarga escala que condueix en una direcció a les habitacions de dalt, plenes de llum i d’un futur radiant, i a l’altra al soterrani, aquest profund forat on res brilla. Paràsits és la història d’aquests dos espais que en realitat són un de sol: l’espai desintegrat del social.
La pel·lícula és honesta, és visceral, ens calfa l’ànima fins a deixar-nos veure el missatge que oculta.
Té tocs de cine negre, de thriller, de terror, és una pel·lícula que no desentonaria massa a la prestatgeria d’homenatge, aquestes pel·lícules en què la llar es veu envaïda per una força maligna disposada a destruir-ho tot. Paràsits és també una comèdia, ja que com tota situació dramàtica aquesta també es presta per fer-se unes rialles, però són les rialles que ens entren quan aboquem el cap en una tomba.
Hi ha per aquí un filòsof que diu que al món només hi ha dos tipus de persones: els que compten i els que són comptats.
En aquesta pel·lícula apareixen representats tots dos, i s’assemblen bastant en realitat.
En un extrem de l’escala trobem la família Taek, exemple viu de la desintegració social.
Una família que, després d’abandonar per complet tota idea d’aconseguir un treball digne, els seus membres passen a representar l’extrem més fosc de l’escala social.
A l’altre costat es troben els Park, triomfadors beneficiats per la globalització.
Ambdós extrems de l’escala es comuniquen, però no arriben a unir-se mai.
La pel·lícula mostra tant la incapacitat dels Park per adaptar-se a la vida en societat, i la seva absoluta negació de tota realitat que no sigui la seva pròpia, com la descomposició de valors esdevinguda en la categoria social a la qual pertanyen els Taek.
Tant els Park, tancats en la seva fortalesa i també en les tensions i paranoies pròpies de la seva posició, com els Taek, habitant les restes d’una classe —la classe popular— cada vegada més trencada, més perduda i més assilvestrada, resulten anàlogament poc atractius.
Qui en el seu sa judici podria desitjar ser un egòlatra aïllat del món, o un condemnat per la història econòmica, presentat com una subclasse inculta, estafadora i violenta?
L’escala que sembla unir l’espai de dalt amb el de baix provoca en realitat l’enfonsament de tots dos en l’espai desintegrat del social.
L’espai desintegrat del social, o el social sense societat, és un fred corrent d’aire que provoca el replegament dels de dalt en els seus bastions, en les seves empreses, en les seves riqueses, mentre que als de baix se’ls va fent el món cada vegada més petit i més fosc.
El soroll de les seves trepitjades, de les de tots ells, reverbera al llarg d’una escala estesa sobre un vast abisme negre que es perd a la nit.
En el social sense societat no és de nit perquè s’hagin apagat els llums és més aviat que la foscor s’ha encès fins a fer-se una cosa tangible.
Els de baix la noten a la pell i als pulmons tant com la senten els de dalt lliscant-se a través de la seva ment.
Mentre les dues famílies mantenen els respectius espais que els corresponen a l’escala, tot està en calma.
Una calma dolorosa i asfixiant, però calma, al cap i a la fi.
No obstant això, quan tots dos comencen a perdre el control dels seus espais, l’escala s’atreu deixant al descobert la debilitat d’ambdues posicions.
És llavors quan comença la sàtira feridora i commovedora que escenifica el xoc frontal de dues impotències.
Els del dalt reaccionen reforçant el seu búnquer i aïllant-se encara més, i els de baix fent l’únic que han pogut fer sempre els de baix: autodestruir-se.
Paràsits és un conte negre que desmunta per complet la il·lusió de l’escala social.
Ningú ascendeix, ningú descendeix; al final de la pel·lícula no hi ha cap possibilitat de recompondre els fragments trencats i escampats del cos social.
L’únic que hi ha, en tot cas, és descomposició dels llocs claustrofòbics on ja ningú pot respirar, ni els de dalt ni els de baix, amb l’esperança que puguin aparèixer altres llocs; llocs nous per a altres començaments.
