Quan vaig entrar per primera vegada a l’edifici que fa cantonada entre el carrer Governador i el Passeig del Prado de Madrid havia estat ocupat feia un dia. L’incipient centre social encara no tenia nom. Un cartell groc penjava d’una finestra insinuant èpiques noves: “Make Madrid Great Again. Centre Social per a la Construcció de Comuns Urbans”. Els ecos de l’assemblea ensumaven que el nou centre social anava a anomenar-se “Governadora”. Tenir una governadora al carrer governador sonava bé. No recordo com es va consolidar el nom Centre Social Autogestionat La Ingobernable, però sí que va quallar amb alegria col·lectiva inusitada. Ser ingovernables a l’epicentre del Passeig de l’Art de Madrid va ser el desig que va sincronitzar milers de persones i va fer possible la pertinença encarnada a un edifici buit.
El passat dijous 14 de novembre, els qui participem en la concentració de suport a la Ingovernable després del seu desallotjament, ens desplacem fins al centre del passeig del Prado. Sense haver-ho planejat, aturem el trànsit. D’entre els nostres cossos va emanar un crit, el dibuix de moltes veus acoblades: “Som ingovernables”. Dos anys i mig després de l’ocupació, aquell desig de ser ingovernables és més viu que mai. Després del desallotjament del CSA La Ingobernable, el desig continua creixent, viatja de cos en cos, de carrer a carrer, multiplicant-se sobre la velocitat de la xarxa. Fa uns mesos, vaig llegir amb fascinació com el llibre Ruptura, signat per la identitat col·lectiva brasilera Centelha, arrenca amb un capítol titulat Siguemos ingobernables. Ruptura, que circula sobretot en PDF per e-mail i pels soterranis d’Internet, apunta amb lucidesa sortida a la distopia del Brasil de Bolsonaro: “Com a animals acostumats al paisatge estable, preferim creure que la tempesta acabarà passant. Però la tempesta només acabarà quan esquinçarem els núvols negres que fossin empesos damunt dels nostres caps. I necessitem totes les formes d’armes per a això. Tot és necessari ara, sempre que tinguem la consciència del no retorn, sempre que tinguem el desig de ser ingovernables”.
Es pot desallotjar uns cossos d’un edifici buit, però no es pot desallotjar una idea. Es pot clausurar la seu física de La Ingobernable, però no el desig vívid de cents de milers de persones de ser ingovernables.
He vist coses…
S’ha escrit molt i bé sobre l’altíssim nombre d’activitats acomplertes a La Ingobernable. S’ha argumentat sobre la importància dels centres socials per mantenir vius els llaços comunitaris i veïnals dels barris. S’ha construït una sòlida literatura sobre la necessitat de construir i mantenir el comú entre totes i tots, al marge de les lògiques de l’Estat i del mercat. Prefereixo esbossar unes pinzellades sobre cossos i pràctiques socials, sobre com La Ingobernable va travessar la meva pell en aquests dos anys i mig. Soc un usuari més. Una persona que ha freqüentat trobades, xerrades, assemblees, concerts, festes, projeccions de pel·lícules, hackatons. Algú que es va involucrar més en uns grups que en d’altres. Una persona qualsevol de l’extensíssima família de “La Ingo”. Des del fons del meu ésser no brollen idees, sinó memòries embolicant un desig renovat, nostàlgies d’un futur per venir. Com explicar com el nostre cos se situa, descobreix sensibilitats i aprèn als centres socials? Com narrar aquest remolí de gaudis comuns? Qüestionant lògiques lineals o causals, m’assalta un record: el monòleg que el replicant Roy Batty pronuncia a Blade Runner abans de morir: “He vist coses que vostès mai haguessin pogut imaginar…”.
A La Ingo he vist llamps resplendents en la foscor a prop de l’entrada. He vist una guarderia cooperativa i un home que tocava el violí dins la barra del bar, entre cervesa i cervesa servida. A La Ingo he vist com hacktivistes muntaven tallers de robòtica o com el Cine Club Filmoteca Chantall projectava pel·lícules al terrat durant les caloroses nits d’estiu. A La Ingo he vist com les dones van fracassar dues vagues feministes de ressonància global i com els homes que estiguem involucrats en els punts de cures durant l’últim 8M ens reunim per continuar revisant les nostres masculinitats. A La Ingo, una amiga tunicina va decidir perdre un avió que sortia a l’alba rumb a Tunísia per seguir ballant en una festa, perquè no podia anar-se’n sense més ni més d’un lloc així. A La Ingo escolto Nancy Fraser, a indígenes del Brasil, a Sílvia Federici, a Las Kellys, a urbanistes, a col·lectius de manters, a persones desfetes, als lectors d’Ajoblanco després de la presentació del número u de la nova era. A La Ingo, on el coneixement sempre va fluir lliure, he vist avis amb els seus nets, adolescents skaters xerrant amb vells anarquistes sobre les escoles modernes de Francisco Ferrer, a cossos queer entaulant conversa amb acadèmics. A La Ingo escolto, canto i balla amb entranyables desconeguts de trets andins aquella cúmbia peruana del carinyet. I aquella nit, el “lloro por quererte, por amarte, por desearte” reverberava a l’arpa d’unes cordes vocals múltiples que semblaven estirar-se com una centella fins a l’altre costat de l’Atlàntic.
Una tarda, al Hacklab de la Ingo, Gabriella Coleman, una eminència sobre cultura d’Internet, ens va dir que al seu Mont-real mai havia existit ni existirà res així. Biella, ingovernable Coleman, ens va mirar amb cara resplendent, com un Roy Batter que recorda que un dia va veure naus de combat en flames a l’espatlla d’Orió. I no va fer falta explicar-li que algunes batalles contra el capitalisme digital es cuinaven a moltes mans, entre els cossos que freqüentaven aquella habitança del Hacklab repleta de cadells, pissarres, cables i llibres.
Ser improductius per reproduir-se
El filòsof Byung-Chul Han, en el seu assaig Psicopolítica, descriu com fa uns anys, en el moment més profund de la crisi, uns nens grecs van descobrir un feix de bitllets i li van donar un ús totalment diferent. Jugaven amb els bitllets i els feien pedaços. Aquests nens, escriu Byung-Chul Han, s’anticipaven al nostre futur en ruïnes: “En aquestes ruïnes, com aquests nens, juguem amb bitllets i els fem pedaços”. A La Ingo he estat un nen jugant entre les ruïnes d’un món hostil que agonitza, un nen acomiadant bitllets, jugant sobre les runes. Un nen que no vol reconstruir el món capitalista que un dia es va esmorzar. A La Ingo he format part d’un estil de vida que ja no és una forma de producció, sinó de reproducció. A La Ingo, per reproduir la vida, per afectar-nos i situar-nos en una mirada una altra, en un fer col·lectiu que ens desborda, hem anat aprenent a no produir. A La Ingo ens hem alliberat de la força del treball sent feliçment improductius, fent coses pel plaer de fer-les amb d’altres, pel gaudi de fer-ho per a d’altres.
Volguts polítics, volguts empresaris, a La Ingobernable he vist coses que vostès mai haguessin pogut imaginar. I sé que un dia, abans de partir definitivament, els i les ingovernables, com Roy Batty, deixarem volar un colom blanc des de les nostres mans, sabent que ha valgut la pena viure. A diferència del replicant de Blade Runner, les nostres paraules finals no seran monòlegs, sinó converses, ecos de desitjos, rumors musicals per a la dansa afectiva dels ingovernables. Tots aquests moments, direm, no es perdran en el temps igual que llàgrimes en la pluja. Tots els instants que passem a la Ingo seguiran vius. I renaixeran, una vegada i una altra, en l’ocupació-que-arriba-després-el-desallotjament, sobre records que ja tracen futurs. Tots aquests moments floriran una altra vegada, ben aviat, allà on es creuen les vides dels barris, als seus centres socials, als fils invisibles que mengen la coreografia dels nostres cossos. Som indesallotjables, perquè ingovernables ens volem.
