No m’he acordat de parlar de la guerra de Vietnam ni que Jimi Hendrix era sord.
El zoom es va obrint, obrint, i el protagonista acaba sent un puntet enmig de la verda herba, i després, puf!, desapareix i tota la pel·lícula s’explica a si mateixa… és Blow-Up, el film d’Antonioni amb el final del qual comença aquest text. Les pel·lícules rodades després dels successos del 68 sempre resulten moltíssim més pessimistes que les que es van produir uns mesos abans. I pel camí van quedar Leary, Kesey, Marcuse (presó o desterrament o persecució), Hendrix, Morrison (morts) i aquells nois europeus, com es deien?, ah, sí!: Cohn-Bendit era un (aquest ha sabut reciclar-se políticament com un Walesa qualsevol), i la noia (jo la veia en televisió. Una noia amb minifaldilla i dents de conill) es deia… Bernardette Devlin, això, com aquella altra Bernardette (Subirou) que no va saber per boca de la Verge tres terribles misteris, perquè no estava a Fàtima, sinó a Lorda. Ara bé, al Papa, des d’això de Fàtima han hagut de tractar-li l’insomni, a aquest i als altres que van conèixer el terrible advertiment final. Així que van posar en marxa la màquina preservadora; i tot hagués anat bé si els nois de la C.I.A. no haurien estat repartint milers de dosis d’LSD entre les comunes hippies de San Francisco, pensant que es tractava d’una nova arma química. I evitant això, s’hauria evitat que comencés una nova era. Afortunadament, les eres duren ja poc avui dia, cada vegada menys, amb la qual cosa fins al qual pensava no arribar a divertir-se en la seva vida pot aconseguir alguns moments dignes de recordar una vegada mort. El final de Blow-Up explica una vegada més l’èxit dels mecanismes autoamnésicos en l’espècie humana, i aquests ressorts poden actuar superposant-se al nostre més voluntariós interès per recuperar la memòria, sigui de la dècada o el segle que sigui. El Papa mai hauria Introduït drogues psicodèliques en les comunes naturistes ni en les universitats, perquè un papa sempre ha de saber quin efecte produeixen aquestes coses; per exemple, convertir a tota una generació de prometedora carn de canó en idòlatres pagans reunits entorn dels seus moderns xamans: Jimi Hendrix, Jim Morrison, Syd Escombren, Grate ful Deady uns altres. També el pessimisme amb què acaba Blow-Up ens diu molt sobre el senzill que resulta, a la llarga, conduir als grups socials humans cap a llocs físics o mentals triats pel poder mentre tots continuen creient que estan fregant les portes del cel. Aquesta va ser el gran ardit: el canvi de substància que va començar a propinar-se en els setanta.
Per analitzar el tema de les dècades, que resulta d’indubtable interès, hem pogut tenir amb nosaltres Pérez, l’ideòleg de Macromassa, que ha acceptat contestar a unes preguntes:
Està vostè convençut del seu mètode?
Només he pogut comprovar-ho en el camp de la música pop o rock, és a dir, del folklore viu actual que és mitjanament universal. Ignoro si això podria traslladar-se a altres àmbits…
Quina és aquesta teoria? Desitgem de conèixer-la.
Veurà vostè, les dècades senars són dècades de ruptura amb l’existent, de sorgiment de propostes noves, generalment equipades amb la senzillesa de suposar i creure’s, en si mateixes, originals, diferents, i practiquen el menyspreu i la iconoclàstia amb el succeït en dècades anteriors.
Per contra, les dècades parells corresponen al desenvolupament de l’exposat en la dècada senar anterior, la qual cosa assoleix un clímax i, immediatament, inicia la seva decadència, el límit del qual és la dècada senar següent, fins més o menys la seva meitat, on torna a produir-se una altra ruptura i tot el cicle torna a començar. M’he explicat?
Sí, no dubto que ho entendré aviat.
Veieu vostè que, el 1957, Elvis Presley representava una cosa extremadament provocativa. L’evolució d’aquesta estètica es va produir: durant els seixanta, va assolir la seva màxima expressió a finals d’aquesta mateixa dècada i va començar a decaure fins a la nova ruptura el 1977.
Així que els seixanta van ser anys d’evolució i les ruptures es produeixen en les mateixes dècades en què la decadència es fa insuportable…
Exacte, de manera que els finals dels vuitanta van ser la més alta cota a la qual va accedir tot allò que prové del punk, i a finals d’aquesta dècada ens trobarem amb una nova ruptura. Així de senzill.
Diguem que Prince seria, com va poder ser-ho Hendrix, el punt més àlgid de la dècada parell més recent…
M’agrada considerar-ho així, tot i que també accepto com a fet simbòlic la crema pública d’instruments electrònics a Líbia i l’automàtica prohibició de la seva importació i fabricació.
Però, ¿els libis haurien fet alguna cosa així el 1967? Quina cosa podria estar tocant Jimi Hendrix el 1987?
Resulta difícil admetre que fa tan sols vint anys existissin fundades esperances que el món es podia i deixar millor del que estepa. John Lennon mai es va imaginar que, demanant una oportunitat per a la pau, s’estigués referint al final de la guerra freda, la caiguda del mur de Berlín i l’aparició de les noves guerres religiós-econòmiques, civils (persecució de la droga, sida) o militars (invasió de Kuwait per l’Iraq). Anys ingenus, els seixanta. «Hendrix feia música per a blancs? Probablement era un músic interètnic com els que existeixen ara, però després no feia new-age i el més probable és que ni ell mateix s’hagués adonat que era negre o que existien els blancs. Per contra, Prince avui mateix sap perfectament que és negre i guanya molts diners dels blancs. , ha dit Pérez en acomiadar-se de nosaltres,
BREU COMENTARI SOBRE ALGUNS FETS D’IMPORTÀNCIA QUE VAN TENIR LLOC EL 1967
El primer que cal destacar del succeït en aquell any és que Bob Dylan no va treure cap disc, deixant per una vegada de fer-ho (i a partir d’aquí, va entrar en un eclipsi de diversos anys, tot s’ha de dir). The Beatles, per contra, van treure al mercat un document psicodèlic anomenat Sgt. Pepper’s Lonely Heart Club Band, i els Pink Floyd, el seu primer i únic disc amb Syd Barrett, The Jimi Hendrix apareixia amb ¿Are You Experienced? També els Doors treien el seu primer L.P. al mercat.
La indústria va comprendre perfectament el missatge. Ni els acaramel·lats Moody Blues ni els optimistes Beach Boys interessaven per a res a una joventut amb poder adquisitiu, entregada totalment als seus ídols mitjançant la ingestió de drogues, en multitudinaris festivals, reunits per milers… Mentre la indústria afilava les seves garres, la política dissolia els anys seixanta amb un modest balanç de ferits.
COMENTARI ENCARA MÉS BREU SOBRE ELS ELEMENTS MUSICALS QUE VAN SUPOSAR UNA INNOVACIÓ AL FINAL DE LA DÈCADA DELS SEIXANTA:
a) El caràcter ritual que les trobades per escoltar música van adquirir en aquells anys, a causa de l’acompanyament d’aquests actes per la ingestió de drogues psicodèliques, va introduir en les formes musicals populars el concepte del tràngol, transmès pel xaman i recolzat pels estroboscopis i els llums d’oli. El concepte de cançó es va difuminar, donant lloc a llargs desenvolupaments que s’acostaven a les músiques d’altres cultures remotes encara que en els setanta van ser hàbilment suplantats per les formes clàssiques de la música culta europea en forma de suites, simfonies i coses així. (Aquest va ser el rock simfònic contra el qual es va descarregar la ira juvenil el 1977.)
b) La realitat politicosocial va sensibilitzar en gran manera músics i seguidors fent-los prendre contacte amb altres postures artístiques contemporànies: plàstiques (John Lennon amb Yoko Ono), literàries, cinematogràfiques, etc. Això va introduir en el rock elements arty, com ho era en si mateixa la relació de Jim Morrison amb el cinema alternatiu, per exemple.
c) Finalment, com ja hem apuntat abans, la influència i reconeixement d’altres: cultures ètniques més antigues va introduir elements sonors nous, conceptes formals i instruments musicals desconeguts fins aleshores.
d) Com que no n’hi ha tres sense quatre, als seixanta començaven a desenvolupar-se els sistemes experimentals que donarien els seus fruits en els primers sinteüzadors. Després, en l’aparició d’una indústria tan potent com la que fabricaria tots els instruments electrònics que qualsevol músic hagi: pogut somiar i d’altres que, a segons qui, li haguessin produït fins a pessigolles…
Podem pensar que avui dia el progressiu de tot allò és un mer sòcol l’embellit que recorda una aspiració global, però no hauríem d’enganyar-nos: la música que es fa ara és una conseqüència directa de tota l’anterior. Per ser més exactes, 1990 és a 1987 el que 1970 va ser a 1967. En qualsevol cas, repassant el vist avui dia hi ha música de tràngol extraordinària, des de Sonic Youth a Can, passant pel tecno frenètic de les discos (una herència directa dels setanta). La interrelació entre el rock i altres disciplines artístiques actuals és constant, i no només perquè Andy Warhol fes clips de The Cars, sinó fins i tot perquè el paradigma del músic actual, il·lustrat i provocatiu és Brian Eno, abans productor multimèdia que qualsevol altra cosa: i també pel fet que el rock és actual camp adobat per als experiments d’innombrables artistes d’altres llenguatges. Pel que fa a la influència ètnica, cal dir la importància que es dona avui dia a la fusió interètnica d’estils musicals i l’atenció que es mostra cap a aquest fenomen. No diguem l’assumpte de la tecnologia, que avui dia facilita la producció de nous sons, ja que hi ha extraordinaris shows on intervenen tant elements visuals com sonors, i en general, la música de ball, produïda gairebé exclusivament amb alta tecnologia…
Però no ens enganyem, tot això té el seu origen en els Sex Pistols, no a Elvis Presley: de manera que no esperem tenir una experiència psicodèlica viatjant a Berlín per veure The Wall, de Roger Watters, amb un sac de dormir i unes dosis d’XTC. Roger Watters sí que va partir d’Elvis. Caldria buscar exactament qui està fent ara coses interessants. I el trobaríem, però lluny de les escombraries religiosa adulta en què acaba convertint-se sempre el rock, que, com tot folklore, no deixa de ser conservador i avorrit quan cau en mans de músics professionals, directors de màrqueting, puristes de tota mena, professors acadèmics, crítics especialitzats, editors de discos i tribus urbanes. Almenys fins al 97!
Naturalment, hi ha una altra anàlisi possible per a aquestes tres últimes dècades, però coincideix exactament amb l’hagiografia dels Residents i ja no hi ha més espai…
