Forges va ser un humorista insubstituïble.
Va popularitzar el llenguatge del carrer des de l’acràcia que va inventar.
En el primer número que Ajoblanco va dedicar a Durruti, desembre 76, Carles Bosch va publicar una conversa poc ortodoxa.
Entre l’abril del 93 i el febrer del 94 la seva pàgina mensual va picar als nostres lectors.
Aquí va com a homenatge.
Forges: Sempre que trobis un humorista trobaràs un anarquista.
Antonio Fraguas mai serà primer ministre.
Jamás tindrà un espilló a la Reial Acadèmia de la Llengua.
Un oncle que pinta procel·losos éssers, feixistes de cames peludes o almoràvits amb prismàtics, no té res a veure amb el tinglado de Santiago Carrillo o les subtileses de Leopoldo Alas Clarín.
I és que la contrapolítica, igual que la contracultura, dona satisfaccions però no medalles…
El paràgraf de dalt ha quedat molt bonic.
Això de les medalles, els Carrillos procelosos i les altres memeces volen dir alguna cosa però temo que no m’ha entès ni Puskas.
El que volia dir, més o menys, és que Forges i els seus semblants del retolador en mà i sinceritat en ristre han fet més passos amb espardenyes que aquells amb les seves botes de set llegües.
-«Els humoristes gràfics actuals hem aconseguit que els polítics no s’atreveixin a dir allò que ‘la conjuntura socio-planificorde…’ I les bestieses que deien abans. Ara, per exemple, hem muntat un caixet a tall de coordinadora per veure si traient un xiquet cada dia sobre la Lockheed surten per ous els dits noms.»
