La Institució Lliure d’Ensenyament va ser un dels més poderosos elements de transformació cultural i educativa de l’Espanya anterior a la guerra civil. Va ser creat al segle XIX per garantir la llibertat d’ensenyament d’un grup de professors universitaris que havien estat empresonats per defensar el darwinisme i oposar-se a la censura dels textos i les idees. Encara que ara d’alguna manera es vincula a la defensa del públic, va nàixer com un centre educatiu privat (i com a tal elegia qui entrava i qui no, tant al saló de la casa de Giner com a les aules del carrer de l’Obelisc, que era com s’anomenava llavors el madrileny carrer del General Martínez Campos), però convindria recordar com era gestionat “el públic” en el moment de la seva creació. El privat va conservar espais de creativitat impossibles en un model d’ensenyament molt jerarquitzat, classista i confessional. En aquestes èpoques de finals del segle XIX altres institucions privades com els ateneus llibertaris o les cases del poble buscaven també alternatives d’educació popular al marge d’un ensenyament públic en mans d’un Estat confessional. El nostre temps del segle XXI potser és un altre o almenys deu ser-ho. 
La tasca de la ILE va ser com la de la pedra arrossegada en un estany, aconseguint que una inacabable successió d’ones arribés fins a la perifèria de les seves ribes. Les seves finalitats eren ambicioses; els mitjans per aconseguir-los escassos, encara que suficients. N’hi havia prou amb un grapat de persones que posessin l’èmfasi en un nou estil de coneixement, en la formació de ciutadans capaços de raonar per si mateixos. Per això no calia massa despesa; només una certa racionalització dels recursos, una preocupació per dotar de dignitat els llocs on es duia a terme aquesta tasca, l’adequada dispersió de professors i mestres que multiplicaven l’efecte en ciutats i pobles i, sobretot, una gran dosi de respecte cap a la tasca exercida i cap a aquells als quals es dirigia.
D’alguna manera, la Institució va acabar aglutinant tots aquells que pensaven que calia estendre l’educació més enllà de les elits urbanes i així donar una oportunitat de canvi i progrés a aquells que mai l’havien tingut. “Necessitem un poble”, diria Giner el 1898 quan el món colonial s’esmorzava. I per aconseguir-ho a la Institució podien debatre i consensuar les seves idees els anarquistes, masons, monàrquics, conservadors, socialistes, liberals i comunistes. No era un lloc on els pensaments fossin únics, sinó sovint discordants. Però el que estava en joc exigia pactes i aliances entre diferents opinions. Exigia, sobretot, conversa. L’intercanvi d’idees en llibertat va permetre a molts sectors allunyats políticament sentir-se còmodes debatent punts de confluència. Els anarquistes de la Revista blanca li encarregaven escrits a Giner de los Ríos, perquè veien que “la seva orientació social, pedagògica i antropològica era llibertària per la moralitat i humanitat del seu origen” (Federico Urales), però tampoc es trobava a disgust el jove socialista Julián Besteiro passejant amb el seu mestre per la Sierra de Guadarrama. Relataria anys més tard, segons ens conta Tereixa Constenla que: “Sense saber-ho, vam buscar per aquestes muntanyes, no a la serrana de l’Arxipreste, sinó la nova Espanya del pervenir”.
Si alguna cosa es troba a faltar ara quan pensem en aquells moments de fa més d’un segle és aquest “pensar pervenir” d’aquells intel·lectuals: la seva enorme capacitat per percebre de forma global on eren els problemes de la ciutadania, com dissenyar polítiques públiques educatives per pal·liar-los i com sumar-ne d’altres per posar-les en pràctica. Per què és que algú pensa en com seran els nostres ciutadans futurs perduts com estem a resoldre l’immediat? Què quedarà d’aquí a uns anys dels rànquings de productivitat, dels índexs d’ocupabilitat si s’estima que la major part de les ocupacions d’aquí a vint anys ni tan sols tenen ara un nom? Quina societat esperem per a les nostres filles i fills si el que els llegim no és un saber ser persones íntegres i valentes, segures de si mateixes, sinó un conjunt d’ensinistraments desconnectats? És clar que és més fàcil fer la vista enrere convertint en mites moments del passat que inventar-nos altres nous futurs. Sempre es necessitarà un poble. Queda ara saber en quins llocs, que encara no formen part de la història, es troben aquests inventors de mons que caminen tirant pedres als estanys del pervenir.
