Ilustració Pskee
> Avís Conté spoilers
“Les pel·lícules dels setanta no depenien de les modes, reflectien perspectives personals. Tenien alguna cosa a contar”, afirma el talentós actor Josh Brolin a 1975: El fi d’una era. “Volien ajudar la gent a comprendre per què la societat estava tan fotuda”, afegeix el productor Peter Bart en aquest documental que explora l’any cúlmen del cinema més singular, lliure i desafiador que ha donat la història.
Taxi Driver, Nashville, Network, Alguien voló sobre el nido del cuco, Todos los hombres del presidente, Chinatown o Los tres días del cóndor van explicar aquell moment. “Tot es va esvair. Els vells costums van desaparèixer i vam crear un nou món”, recorda el cineasta Martin Scorsese sobre l’impacte que va tenir la contracultura. “Va ser l’any en què els Estats Units van estar a punt de dir: ‘Jo també tinc defectes’. I, per un breu instant, el cinema i la cultura pop van ser capaços de reconèixer-ho, però va ser massa per a nosaltres i vam decidir mirar cap a un altre costat”, resumeix Patton Oswalt, a la qual cosa el crític Wesley Morris afegeix: “Volem la mentida perquè ens fa sentir bé. Volem herois i un final feliç. Apagar el cervell”.
La societat va apostar per autoenganyar-se votant, com no podia ser d’altra manera, un actor del Vell Hollywood desitjós d’aconseguir un gran paper. Des de l’arribada de Ronald Reagan a la Casa Blanca, els Estats Units, i per extensió la resta de societats americanitzades, com l’espanyola, miren de viure el seu propi somni. La història va ser interrompuda per no afrontar una realitat que ara, mig segle després, es manifesta amb major violència: crisi climàtica, democràtica, social, energètica. El desmoronament d’un estil de vida que es creia etern, però que té data de caducitat com els estúpids productes que ens assetgen a través de la pantalla del mòbil.
El que avui llegim, parlam i escrivim ja es va advertir en aquells anys. La mutació metafísica que va impulsar la contracultura a tot el món va morir per hostigament governamental i assimilació capitalista. D’una generació del nosaltres vam passar a una del jo. I el que ha sorgit d’aquí és terrible: pèrdua de comunicació entre éssers humans. El somni induït pel consumisme, en realitat, era i és un malson. I davant els malsons a un només li queda l’opció de despertar o continuar agonitzant sense poder obrir els ulls.
De la llibertat perduda a la resistència col·lectiva
Les road movies Easy Rider (1969) i Sirāt (2025), amb gairebé mig segle de diferència, també són d’aquelles rares pel·lícules que descriuen una era. Si la primera va explicar la mort de la utopia, la segona mostra el naixement de l’esperança en la distopia del nostre present. En ambdós casos el desert és l’únic lloc de llibertat suprema que queda, tal com els moters Dennis Hopper i Peter Fonda mostren travessant l’Oest americà al ritme de Born to be wild.
Allí és possible el somni jeffersonià del granger amo del seu propi destí que els convida a menjar: “No tothom pot viure de la terra; vostè fa la feina quan vol, és per estar-ne orgullós”, li confessa Fonda. En aquest territori aparentment aliè al control de l’Estat i les corporacions també és realitzable la vida en comuna, però Hopper, director del film, que sempre va ser un republicà d’estètica hippie, deixa entreveure que està abocada al fracàs. Del que no renega és de l’amor lliure. De debò només ens queda això de la revolució contracultural? Encara no havien passat els assassinats de la Família Manson, que fulminarien la innocència dels seixanta i ens conduirien a la crítica de Michel Houellebecq sobre com la llibertat sexual sense amor ens ha duit a l’apatia existencial.
El desert, en qualsevol cas, incita a somiar. No és el cas de Sirāt, sembrat de mines per una guerra fruit d’un conflicte, el sàhara, que ni els protagonistes coneixen. És el més realista de la pel·lícula: l’absoluta ignorància fruit del pasotisme. Des de la crítica d’esquerres això s’ha interpretat com un menyspreu cap a una lluita justa i oblidada, però la cruda veritat és que aquest desconeixement és totalment plausible. Per molt que el guió pugui estar influenciat per un finançament marroquí de la pel·lícula amb interessos geopolítics. Els ravers d’Oliver Laxe creuen que el desert és un lloc lliure de control, però la mort que els assetja demostra que aquest desig és una il·lusió.
Easy Rider confirma com el somni contracultural va morir en una carretera del sud pels trets de l’escopeta d’un redneck, mentre que a Sirāt el final en un tren ple de refugiats és una obertura, encara que sigui cap a la incertesa absoluta. L’única vida alternativa possible d’un demà molt proper serà la solidaritat dels desposseïts. La nova experiència no és la llibertat individualista de la moto, sinó la compassió en la vulnerabilitat compartida del vagó atestat entre gent anònima. Una “comunió de cicatrius”, com resumeix Laxe en les seves entrevistes per definir els seus personatges, persones rompudes, tullides, a la deriva. Els supervivents de Sirāt van cap a l’esconegut amb una pau que només dona haver-ho perdut tot, especialment l’ego narcisista, dominador, acomplexat, trumpista. És una victòria metafísica dins una derrota material. La mort de l’Homo Consumens.
L’ensorrament d’aquest model de vida no és la fi, és un altre començament. Morta la via revolucionària, esgotada la democràcia liberal representativa, sorgeix una altra oportunitat. Dolorosa, mortífera, sens dubte. El col·lapse de la societat industrial com a possibilitat efectiva per salvar-nos dels hàbits autodestructius d’un consumisme que arrasa el planeta, les persones, a un mateix. Un moment per aniquilar la pulsió egocèntrica que cerca el domini sobre la resta d’espècies, el control d’altres ments i que com un virus condueix a l’entotsolament de milions d’humans que pateixen estrès, ansietat, depressió.
Desplegar una altra forma de vida
No hi haurà un Dia del Judici Final, el col·lapse està en marxa des de fa anys, és una progressiva degradació de tot el que coneixem que es va produint de manera desigual a cada país, a cada regió. “S’acosta l’escenari que els analistes del mercat petrolier temen des de fa dècades. No serà agradable. Prepareu-vos”, advertia al maig The Economist, òrgan ideològic del capitalisme, sobre les conseqüències que tindrà tard o d’hora el tancament de l’Estret d’Ormuz. Encara que es torni a reobrir, el món ja ha canviat i no ens en volem adonar. Hem de prendre consciència i desplegar una altra forma de viure individualmente i col·lectivament.
Els immigrants hispans sense papers de One battle after another (Una batalla rere una altra) (2025), la pel·lícula de Paul Thomas Anderson guanyadora de sis Oscars, son el contrapunt al narcisisme dels exaltats revolucionaris nord-americans blancs i negres, relegats a la paròdia. Mentre els primers teixeixen en silenci una xarxa d’ajuda mútua para protegir-se davant el govern xenòfob que els persegueix, els segons necessiten cridar qui són (som el French 75!) cada vegada que posen bombes o roben bancs per lluitar “contra el sistema” del qual també formen part.
El neoliberalisme fa quatre dècades que fabrica un nou tipus d’ésser humà: egoista, competitiu, feble, queixós, superficial, buit; tots ho som, en major o manco mesura, però el model que va donar vida a aquesta forma de ser va fracassar el 2008 i, des d’aleshores, està mutant en una tecnooligarquia que ara començam a veure amb més claredat. Deixarem que ens tornin a modelar o serem capaços de ser el que decidim lliurement?
Davant d’això es requereix l’organització dels hispans en l’oscaritzada pel·lícula així com l’autocontrol del sensei de karate que interpreta Benicio del Toro. “Et diré el que és la llibertat: no tenir por. Això és el que és”, li diu el personatge a un Leonardo DiCaprio a punt de patir un infart en un moment clau de la història. La calmada actitud que mostra durant tota la pel·lícula és el punt que completa una estratègia apta per a aquests temps. “Davant de la pressa, la quietud; davant la xerrameca, el silenci; davant les jerarquies, la senzillesa; davant el poder, l’amistat; davant la producció embogida, l’austeritat; davant el consumisme cultural, la bellesa”, anotava Javier Sáez de Ibarra sobre el pensament de l’escriptor John Berger. Per aconseguir un poder comunitari immune a la mercantilització de les nostres vides es requereix domesticar els nostres desitjos. La ressaca del segle XX ensenya que cap a l’inabastable horitzó de la utopia s’ha de caminar unint el despertar personal i la revolució social. Una cosa sense l’altra està condemnada al fracàs.
Ja hi ha una tribu de persones escampades pel món que practiquen aquesta vida alternativa, ja sigui fora o dins del sistema. Gent corrent que en els seus actes quotidians mostra una fermesa d’una radicalitat sorprenent, íntegra. Un col·lectiu gasós, impossible d’encasellar. Segur que has conegut alguns dels seus integrants, que tampoc es reconeixen com a grup ni cerquen protagonisme. La seva profunditat personal desborda qualsevol etiqueta superficial i no responen a cap cànon. L’aparença física, la roba, no els defineix. Com es reconeixen els uns als altres? El senyal és una mirada brillant i una conversa intensa. Homes i dones lliures que són un exemple a seguir per començar a replicar des d’ara mateix, abans que arribi aquest desastre que, tard o d’hora, de forma més o manco intensa, tots experimentarem.
Sirāt, que en àrab vol dir «camí» o «sender», en l’islam és el pont que totes les ànimes han de creuar per damunt de l’infern per aconseguir el paradís. La nostra espècie, que prefereix deambular cega i adormida, potser mai abans ha estat tan a prop de caure en aquest buit, però Dante ja ens va demostrar que fins i tot és possible sortir de l’infern.
