1
Ben segur s’ha interromput tot el que sempre passa. La vida sense la qual tant parlem, el món organitzat en funció del màxim rendiment i de la màxima eficàcia, la producció global, els mercats, i aquesta idea tan boja de viure per treballar i treballar per consumir sense descans que havíem començat a veure com a normal. Tot detingut per no se sap quant temps. Definitivament, vivim el que es diu «un momentàs».
2
Aquesta rara experiència desmunta el nostre estrany mode de vida. En a penes dos o tres dies, tots els paràmetres que sostenen la disciplina diària de les nostres vides s’han vist desplaçats. Tant els temporals com els espacials: tots. En aquest sentit, el que vivim és la fi del món, ja que el món tal com era per a nosaltres ha deixat d’existir. I, de moment, a mi aquesta fi del món m’està asseient fenomenal.
3
Ho havia imaginat alguna vegada, però mai vaig pensar que arribaria a veure’l amb els meus propis ulls. Els carrers de la meva ciutat lliures del flux constant de cotxes, els espais pels quals deambulem, enganxats els uns als altres tractant de no destorbar-nos, buits per complet. Barcelona ha deixat de ser un vagó de metro en hora punta. Obro la finestra, sento l’aire fred, però plàcid que corre pels carrers penjats del so de la pluja i encara no m’ho crec del tot.
4
Per paradoxal que pugui sonar, aquest encerro m’arrenca del règim de privació perceptiu en què em trobava. Començo a distingir de nou el dia de la nit i això m’ofereix un lleuger indici d’on em trobo, de quina és la situació en què em trobo cada dia quan tot funciona amb normalitat. Estic tancat, d’això no n’hi ha dubte, però tancat fora d’un món que no em permetia prestar-li mai la més mínima atenció.
5
Tinc la sensació d’estar inventant un nou espai psicològic. És com si fos la meva vida mental la que ha entrat en quarantena i no jo. Abans de l’encís no sentia gairebé mai el meu lloc al món. El que sentia més aviat era que, fos on fos, havia de portar sempre amb el meu propi lloc. Ara això està canviant. Ara en comptes de tractar d’incorporar el món a mi, m’han entrat ganes d’incorporar-me jo al món.
6
Des de l’interior de casa meva, alliberat d’una cullera d’obligacions, percebo amb absoluta claredat el robatori de temps que pateixo cada dia. La màgia és, principalment, una quarantena de la malaltia del temps, una infecció mental que et deixa subordinat a un futur present i horripilant. Ara, des d’aquí, puc tornar a fer coses que ja no podia fer, i també puc no fer-les si no vull. Ja no està tot permanentment encès. Abans de l’encís el món tenia un únic botó d’encesa, haver donat amb el botó d’apagat ha estat tot un descobriment.
7
Des que hi torna a haver límits descans molt millor. I els meus veïns també. Ho sé pel silenci que desprèn l’edifici a la nit i l’agradable murmuri que l’omple pel dia, senyal inequívoc que torna a estar alineat amb la rotació del planeta i amb les variacions de la llum diària. Carregat d’una nova força creixent, el vell bloc d’habitatges on estic tancat desprèn aquests dies el mateix impuls de vida que hi ha en totes les altres coses.
8
L’havia llegit als llibres i ara sé que és veritat. Tota catàstrofe ve acompanyada d’un grandíssim impuls de generositat. Ho vaig sentir anit quan els meus veïns es van posar a aplaudir. Allò va ser un inèdit desafiament a la nostra moralitat. Davant la pregunta de com vam reaccionar davant el dolor dels altres, els meus veïns van respondre així, i l’adeu va fer saltar pels aires tota bastida ideològica.
9
Els milions d’àtoms que s’aglomeren en una ciutat rara vegada aconsegueixen trobar-se. Andrea diu que això és perquè estem atrofiats. «Viure tant de temps sota una estricta i metòdica dissociació ens ha atrofiat, i ara ja no sabem en què consisteix una veritable experiència compartida». Això diu ella mentre s’aboca a la finestra per unir-se a l’adeu. Hi ha alguna cosa en aquest encerro que no ens deixa comportar com els individus neutralitzats que acostumem a ser.
10
Aquí no penso gaire en el futur. No sé què passarà quan acabi aquest encerro col·lectiu i les nostres emocions deixin d’estar sincronitzades una altra vegada. Quan reprenem la nostra habitual socialització distant. Suposo que, després d’haver experimentat una altra relació amb el temps, el retorn al temps infinit de la producció i el consum no serà fàcil. Pot fins i tot que notem que la mida de la terra s’encongeix a causa de la pressió que exerceix aquest temps. També pot ser que els governs decideixin fer de la por, de la seva difusió mediàtica i de la seva gestió, la seva única política, i tractin de convèncer-nos que depenem d’ells per preservar la nostra seguretat física. A més, temo molt que haurem de fer front una altra vegada a un nou comiat econòmic que es portarà amb si als de sempre, als més pobres. Però això no són més que conjectures, preguntes sense respostes d’aquelles que han portat a la ruïna milers de profetes al llarg dels temps. Així que, de moment, seguiré un temps més gaudint d’aquesta profunda esquerda que s’ha descobert a la faç de la Terra. No penso preocupar-me pel segon acte fins que el primer no hagi acabat, ja que la vida és possible només quan no coneixem el que vindrà.
